Ho ha aconseguit! Ha elevat la màxima “Que parlin de tu encara que sigui malament” a una nova categoria: “Que parlin de tu encara que sigui per no tenir més remei que callar”. Això s’evidencia a la trinxera que separa els seus fans incondicionals i erudits amb coneixements musicals per sobre de la mitjana que busquen la divinitat en cada compàs, d’aquells que assisteixen atònits o escèptics a la consagració total d’una diva llatina.
Permetin-me anticipar la meva postura: no segueixo Rosalía i no connecto amb els seus estils, però mai li negaré el mèrit! De fet, em sembla que un tema com Berghain és senzillament brillant i, ho confesso, se m’ha quedat gravat al cap. Que si és operísticament correcta o deliberadament irreverent, és el de menys. I si fusiona o no, és un debat estèril que deixo per a qui vulgui perdre el temps a constatar allò que és obvi.
Un veritable artista és l’espurna que encén els altres; si no fos així, el nostre llegat cultural seria inexistent, ja que fins i tot els més transgressors han begut, inevitablement, de les fonts dels clàssics. No es requereix un doctorat per comprendre que, més enllà del cicló mediàtic, existeix un talent rotund i, per descomptat, té el dret absolut d’explotar-lo com millor li sembli, perquè s’ho ha guanyat a pols. Que l’hi preguntin, per la seva manca de visió i rebuig precipitat, a aquell jurat de Tú sí que vales de fa uns anys.
I just aquí volia arribar. Quan apliquem la miserable etiqueta que aquest país, Espanya, és bressol d’envejosos i ens tornem provincians i absolutament ridículs, desemboquem en aquesta estupidesa nacionalista que ha vist en uns càntics en espanyol de l’Escolania de Montserrat una autèntica profanació mística a la catalanitat! Si us plau, entenguem que l’artista, com vostè, treballa, menja i ha de pagar factures.
Aquest nacionalisme que s’acarnissa ferotgement contra una gran ambaixadora —catalana, per molt que els pesi, en el mercat internacional— no ha aconseguit res més que cobrir-nos de vergonya a tots els catalans que sí que estimem de veritat la nostra terra i davant els artistes que lluiten no només pel seu sosteniment, sinó per uns estàndards de qualitat que, tard o d’hora, brillen allà on han de fer-ho.
Que Rosalía compongui i que canti en la llengua que li doni la gana! Per això ha arriscat la seva carrera i ha tingut la valentia de sortir del ramat de borrecs que pul·lulen entre la política i les arts, aquells que busquen dominar la nostra societat, però que mai podran controlar el nostre lliure albir i pensament crític. Un rotund bravo per ella!
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
