Avui fa 50 anys de la mort del sanguinari dictador espanyol Francisco Franco. El seu final va omplir d’esperança Espanya, per la terrible repressió patida, però mig segle més tard el maquiavèl·lic general sembla haver tornat amb força. No pas físicament, perquè res no queda del Paquito, sinó de la seva doctrina feixista, que continua viva.
A aquesta pervivència hi ha contribuït el fet que, després del 20 de novembre de 1975, a Espanya no hi va haver una ruptura total amb el franquisme. La Transició va ser tova i bona part de les elits dominants (polítiques, econòmiques i socials) van mantenir poder i influència. I no es va trencar amb el passat, ja que els discursos i valors autoritaris van continuar.
El País publica avui que una quarta part dels joves considera preferible, en determinades circumstàncies, un règim tirànic com aquell. Això és fruit de la ignorància. La meitat dels enquestats desconeix com va morir l’insigne Federico García Lorca. I entre l’electorat de Vox hi ha més simpatitzants que detractors del franquisme.
Descontentament generalitzat
A aquest desori, també hi ha contribuït el creixent descontentament amb la classe política. I la crisi socioeconòmica: la precarietat, l’atur, els salaris baixos i les dificultats generades per successives recessions han provocat un clima de rebuig envers el sistema actual. Els discursos simplistes i de mà dura, juntament amb la culpabilització de la immigració, han calat especialment entre els sectors joves i no tan joves.
A més, els trets de la personalitat psicopàtica de Franco s’han escampat entre molts governants. Aferrats al poder, esdevenen freds i distants. Impertorbables i hermètics. Menteixen i rarament mostren sentiments cap enfora, si no és per manipular l’electorat.
Són igualment egocèntrics, posseeixen una ambició desmesurada i un sentit messiànic. Es creuen cridats per la providència per a una missió transcendental. Sovint, contràriament al que ells creuen, no tenen carisma. Tampoc no es distingeixen per les seves qualitats oratòries. Un espectre pèrfid aquest que abasta totes les esferes: des dels polítics de més amunt fins al més simple alcalde.
