A l’intermedi de la Super Bowl, a Bad Bunny només li va faltar córrer amb un rellotge a la mà exclamant: “Que faig tard!”. Comencem perquè la seva presència escènica és la d'un aficionat i la seva dicció recorda el moment en què sortim, encara anestesiats, de la consulta del dentista. No hi connecto. Potser és perquè el concepte identitari boricua no m’és aliè, però: un escenari mal executat amb plantació criolla, al·lusions als talls de llum i molt perreo —o el que és equivalent: sexe explícit al carrer i pels racons a falta de llit com a acompanyament de farcit— no és precisament un senyal d’identitat. No s’atreveixin a anomenar-ho coreografia; veure mascles empenyent per darrere les ballarines és d’una obvietat vergonyosa. Coincideixo amb Trump en el paper de la insofrible Reina de Cors: a més d’avorrit, no se li entenia res.
L’aposta visual només cobrava sentit a través de la pantalla. Per a què volem, doncs, un directe? Jo només vaig veure culs; i vinga culs de dones excessives i very hot, que feien molt poc favor a una interpretació que semblava suggerir que el bressol del cantant no és res més que un lloc on, sense un cul fàcil i gros, no s’és ningú. Això sí, la cosa del sexe en escena, amb molt més morbo i elegància, ja la va inventar Madonna; diguem que aquesta fórmula dels cossos suats en orgia ja està massa trillada. Aquesta visió reduccionista contrastava amb com de bé semblava que s’ho estaven passant entre canyers i cotxes vells; una festa impostada que no aconseguia ocultar la pobresa d’un concepte de poble a l’estil “pa i circ” o, millor dit: “trempar i riure” mentre els immigrants es maten al carrer.
Es van salvar els músics i una Lady Gaga injustament empetitida per exigències del guió (a qui, realment, no li calia ni aparèixer). Veure la grandíssima estrella que és Ricky Martin sotmesa al paper de mera comparsa, rendint-se davant els capricis de la indústria discogràfica, és per girar la cara. No tot hauria de ser acceptable a la vinya del showbusiness.
Em pregunto: on són les veritables i insubstituïbles herències d’Arturo Sandoval, Willie Colón, Rubén Blades, els Orishas, Pete Rodriguez o Celia Cruz? On ha quedat l’autèntica importància ètnica? Els han venut un conflicte racial de superfície, oblidant la riquesa de les arrels per substituir-les per un populisme visual. Per moltes escoltes que s’hagin disparat a Spotify, aquest ambaixador no arriba ni a Jennifer Lopez, ni a Shakira, ni molt menys a Michael Jackson, Beyoncé o Bruno Mars (de cognom Fernández).
Algú em diu que aquest conill estaquirot ha resultat emocionant. Sincerament, en temps de conflictes amb l’ICE, l’aposta és remenar el vesper i tot acaba sent encara més despropòsit. Apel·lar a totes les banderes del continent no és més que un extrem populista. Si es tracta de reivindicar, portem els indis de les reserves, els primers pobladors i els africans i xinesos que van aixecar el país. Una cosa és autoproclamar-se americà d’arrels —més enllà de posar com un drap brut la conquesta espanyola, sense la qual no hi hauria ni tan sols un terme de cultura; prou de demanar perdó o acceptar culpes— i una altra de molt diferent és ser-ho per nacionalitat o per un discurs emocional, residu de les colònies.
Al país del negoci de l’espectacle s’hauran generat milions, però la qualitat i la importància han brillat per la seva absència. Una Wonderland americana on tots acabem perduts amb un idioma que ni jo entenia. Un amic insisteix que el vegi en altres xous, però ja no puc: és impossible. No hi ha una segona oportunitat per causar una primera impressió. Mai més Bad Bunny; soc incapaç d’identificar ni una sola de les seves cançons, si és que a això, encara que tingui un Grammy, se li pot dir cantar. Estafa artística de nivell menuda inventada de Sánchez. I jo no la compro.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
