A diferència d’altres companyes que, després d’assentar-se a Madrid, han esborrat literalment el seu pas pel Paral·lel de les seves biografies, jo el conservo com una escola de professió i de vida. No només no me n’amago, sinó que el dignifico amb cada anècdota, personal o col·lectiva, tal com he plasmat en el meu llibre. Va ser un inici, però mai vaig arribar per quedar-me; de la mateixa manera que passa amb les experiències laborals, els companys o fins i tot les ciutats on he viscut, jo hi estava de pas. Un pas nutritiu i bàsic, però un més.
L’última vegada que vaig treballar al Paral·lel com a coreògrafa —amb els germans Calatrava i ERA Produccions a l’Arnau— el deteriorament de la gran avinguda ja era notable. Més tard vaig tornar a Scenic amb les meves ballarines de Salou, Reus i Tarragona, Carol & Co., per inaugurar la I Gala dels Premis ARC amb TVE; i després va venir aquella festa de Rambleros i del mateix Paral·lel cap al 2010.
No estem per laments, però observo amb escepticisme la realitat de la zona. Recordo la reobertura d’El Molino, on només vaig entrar una vegada —quan era encara aquell local amb tradició que es va perdre per sempre— per veure Núria Feliu amb el meu estimat Javier de Campos. També vaig estar a la Sala Apolo amb les meves noies, Les Girls de Cambrils, i el desaparegut cantant Ferran Sinatra. Allà, un artista septuagenari va intentar seduir les joves i es va emportar un parell de desencisos. Ja ho sabeu: el conqueridor de vodevil mai desisteix, només es transforma en quelcom patètic.
Lamentablement, el temps m’ha donat la raó. L’any passat vaig dinar en aquell local emblemàtic ple de fotografies d’artistes, un “vaig ser aquí” que constitueix l’essència del lloc. I, tot i que valoro cada vida allí retratada, vaig sentir una desafecció tremenda. A quaranta anys vista, un no torna al parvulari ni a l’institut a reviure; s’hi torna per entendre el camí recorregut.
El Paral·lel, com a regnat, va acabar fa dècades amb una agonia constatable. Mai va ser el Broadway espanyol, com pretenia aquell il·luminat i avesat comerciant de fantasia anomenat Colsada. La seva empresa modèlica no va ser més que una maquinària d’estafar cotitzacions i saltar-se infamement convenis; un niu d’encobriment d’assetjadors on sempre s’amenaçava d’agafar el telèfon per enterrar la carrera dels artistes a Barcelona. Així qualsevol és empresari: perdent bosses de diamants a la seva mort i deixant pàrquings i propietats immobiliàries per repartir en herència. Potser a mi i als meus companys ens correspondria una part d’aquell patrimoni, però la llei prescriu sovint a favor dels poderosos. Com que és de casa bona ser agraït, puntualitzo que la meva estrena com a coreògrafa va ser a la casa: sense cobrar, però, al cap i a la fi, signant l’espectacle, on vaig coincidir amb l’eurovisiva Salomé, Antonio Amaya i Rafael Conde. Efectivament, ja no sento res, i aquest tipus d’alliberament és un signe d’evolució. L’Apol·lo, l’Arnau i el Victòria ja no són els que vaig conèixer. Aquesta pàgina ja s’ha passat.
Perquè allà vam riure i plorar, vam passar fred a l’hivern i calor a l’estiu. Vam amagar els nostres idil·lis i vam destrossar el cos dormint en autocars. Allà ens van donar una identitat laboral i una mínima estabilitat —sempre que no et fiquessis en embolics—, però també ens van prendre massa hores no retribuïdes, sense dret a baixa per malaltia o lesió, obligant-nos a viatjar en dies lliures (cosa prohibida per llei) i sense cotitzar per la nostra categoria corresponent.
Al Paral·lel i a la professió li vam donar molt més del que mai ens van retornar en justícia. Tanmateix, jo no me’n penedeixo; ho entenc com una fase d’aquesta capacitació professional que no consta en els títols oficials ni es llegeix entre les línies d’una biografia convencional. És, simplement, el mestratge de la vida.
El que és pràctic és acceptar-ho; el que és romàntic, guardar-ho en un racó de la nostra història particular. I així serà, ja que les velles glòries ni facturen ni generen res més que oblit, i em nego a sentir llàstima. Serveixi aquest petit testimoni abans de dir-li adeu a aquest llast cultural que la ciutat de Barcelona no ha sabut valorar.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
