Em cau bé l’Edu Soto. El considero, sincerament, un bon artista. De fet, està fora de perill d’aquesta hipercrítica que sol habitar en mi. Tanmateix, el seu recent discurs com a pregoner a les festes d’hivern de Salou va ser el que en el teatre anomenem un “¡Viva Cartagena!”.
Per a qui no conegui la referència, és aquest recurs d’emergència nascut d’una anècdota atribuïda al tenor Mario Cruz qui, després de deixar anar un gall monumental a la sarsuela Marina, va cridar el nom de la ciutat per convertir l’esbroncada en ovació. Un exabrupte escènic i populista que transforma l’error en triomf. Es va perfeccionar en les revistes dels cinquanta endavant, on les companyies en gira adaptaven el repertori per ficar-se el públic a la butxaca: una jota a Saragossa o un xotis a Madrid. És, en essència, buscar la ressonància fàcil amb l’audiència.
És el que succeeix avui en la societat en general. Que algú com l’Edu Soto —qui va declarar no conèixer Salou fins al dia del pregó— afirmi que els seus habitants tenen una sort immensa i que són guapos, és pur teatre de revista. Un “¡Visca Salou!” a la desesperada. I ho dic jo, que mantinc la importància d’aquesta ciutat i els seus ciutadans en els meus records i guardo una estima amistosa per la classe política dels noranta.
Trepitjar els carrers de Salou és enfrontar-se a un caos higiènic —parlo de vivències pròpies— i observar la degeneració xarona i masclista de certs comerços de souvenirs. És un símptoma profund que no se soluciona, per descomptat, amb el perfum Salou Essences que vaig poder provar en una de les seves botigues. Com a salouenca que vaig ser, m’entristeix que sigui el centre de bromes i xanxes. Enyoro aquell Salou dels noranta, quan el municipi era una promesa i no aquest fracàs de gestió urbanística i social.
Que s’organitzin concursos de paios bons, escolti, cap problema! Que es pagui una fortuna a la Melody per a les Nits Daurades, doncs l’ens municipal sabrà com gestiona els seus pressupostos. Però no ens enganyem: el ciutadà no té sort. No la té qui pateix cada nit d’estiu el rebot acústic dels hotels, ni qui suporta els focs artificials del parc com una molèstia de proximitat, ni qui conviu amb l’insomni forçat pels balcons del turisme fins a la matinada.
Hi ha gent guapa, pencaire i decent; jo ho sé. Precisament perquè els conec, entenc que no mereixen el tracte que reben, ni que se’ls despatxi amb un elogi buit sobre un escenari. Si l’Edu Soto no va tenir temps de construir un guió acceptable, el més normal seria que, al·lusions a banda, es mesurés el seu caixet en funció de la seva efectivitat.
Així ens tracten als artistes: a aquells que ens van educar en disciplines sense saber com ser-ho i sense avisar-nos que la nostra obra no és una peça, sinó un contracte. I amb això, senyores i senyors, cal tenir capacitat de gestió i negociació; quelcom que també vam haver d’aprendre pel camí. Perquè tot en aquesta vida és negociació: els pares han de negociar amb els fills, els treballadors amb els executius i, per descomptat, l’Ajuntament de Salou amb aquests personatges públics que cobren una pasta per estampar la seva signatura en el llibre de visites i regalar-nos, a canvi, un compliment de cartó pedra que ha transcendit com a picaresca i res més des d’aquell llunyà principi de segle XX.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
