Com a dona, em dol observar com una altra s’exposa en els termes en què ho fa Elisa Mouliaá. No és només que hagi perdut el control de la seva narrativa; és que, probablement, no l’ha tingut mai. Dades i no relats: aquest és el mur contra el qual xoca una estratègia mal aconsellada i plena d’afirmacions sense fonament.
Fins i tot veus crítiques com la de Juan Soto Ivars —l’agudesa del qual és de sobres coneguda— han mostrat una contenció inusual al plató d’Espejo Público. No per falta d’arguments, sinó per una mena de pietat davant d’una fragilitat mental i emocional evident. Li ho han advertit en directe: “T’estàs fent mal”.
%20-%20Escalado%20(77%20%25).jpg)
Abans de caure en la burla fàcil, convé analitzar el que és incontestable. Mouliaá està repetint un patró autodestructiu que resulta nefast per a la seva pròpia causa i profundament perjudicial per al col·lectiu de dones. És aquí on la sororitat —aquella utopia de la germandat incondicional— s’ensorra pel seu propi pes. Cada dia està més sola; cada intervenció és més erràtica.
Al final, per amarg que resulti admetre-ho, l’enemic més implacable de l’Elisa és ella mateixa. Mentrestant, la societat, després del sever acte del jutge Carretero, ha emès el seu propi veredicte des del sofà i el cafè de mig matí: un gest de negació amb el cap. La credibilitat s’ha esfumat. Resulta incomprensible que, després de sentir-se presumptament violentada en una reunió social, decidís pujar a un cotxe per prolongar la vetllada en un domicili privat. Aquesta falta de coherència és la que fa que res se sostingui.
Encara que tingués raó en l’origen, l’execució ha estat desastrosa. Apel·lar al karma després de la mort de la filla d’una amiga —simplement perquè aquesta no va voler plegar-se al seu guió— ha provocat una explosió en unes xarxes socials que l’Elisa no sap gestionar. Aquelles mateixes xarxes que la van empènyer a l’abisme no oblidaran.
El seu fracàs és doble: ho sento per ella, però més encara per totes aquelles víctimes reals que ara callaran per por que la societat rigui de les seves històries, com avui es riu de la seva.
Elisa, no estàs bé, tanca les teves xarxes. Concentra’t en la teva filla. Allunya’t dels micròfons. Perquè en aquest incendi, més enllà de la teva carrera, el que s’està consumint és la teva dignitat i el teu futur. Aquest és un error sense retorn. Aturat!
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
