Escric des de la melancolia. No espero seguidors, sinó un scroll ràpid cap a un món més feliç, malgrat tot. Contemplo la vida sense filtre: el que és, és.
D’això que en diuen astènia primaveral —sigui amb pluja o amb sol, sempre violenta, mai esperançadora—, jo en dic negoci de vendre vitamines. La meva és una melancolia de vida pura, tan meravellosa com d’episodis durs. Després de planejar com viure, declaro que he viscut; encara que no sàpiga ben bé com he arribat fins aquí en aquests últims vint-i-quatre mesos. El temps se m’allarga i es fa curt com un xiclet mentre faig balanç entre el que no va haver de ser i el que ha estat.
Els llocs i les persones desdibuixen la seva intensitat en la meva ment. Sento gratitud i, de vegades, injustícia. No és un lament, és un fet: he reconstruït el relat de forma objectiva, podent no ser-ho com a directora de la meva pròpia vida. L’amor va venir i se’n va anar; els amics que no n’eren tals van desaparèixer. Els que queden compten els seus dies com jo, en el present immediat, com si envellir exigís perdre la il·lusió a cop d’experiència. M’hi resisteixo. No crec que siguem tan rucs per a atraure el fet lleig i escapar de la bellesa, quan precisament la bellesa ens és comuna. Fins i tot la bellament trista.
Avui compta un somriure o una abraçada, però hi ha pressa per consumir i postergar. Si el món arrossega milions d’anys, nosaltres hi som d’una revolada i ja no. Sento la plenitud i la memòria: les frases dites i les que es van perdre; el “no” que es va plantar bé i el “sí” eufòric, encara que fos per equivocar-me. Entenc el fràgil equilibri de la felicitat i el lent ritme que engoleix l’esperança —aquella que mai he tingut—, ja que el meu camí sempre ha estat voluntat i acció.
M’assalta la melancolia en contemplar una cala en un got de vidre. Com les de l’església de Sant Martí, quan vam fer la comunió sense saber què menjàvem. Ara ho sé: és l’efímer, l’inabastable. És la realitat que ens guia més fort que la supervivència o el poder. Mentrestant, alguna artista pàtria s’enceba en el seu discurs sobre Déu, en la carència i el Spotify alhora. Reivindico l’espiritualitat íntima, que no passa per la VISA ni les falses corones d’espines.
L’any 1991, el ritme el marcava Oye mi canto de Gloria Estefan al Galas de Salou. Tres nits per setmana, el desplegament no admetia treva. Aquell mateix any, el Cap de Salou se m’antullava una fortalesa a conquerir. Recordo l’esgotament barrejat amb una lucidesa estranya. “Gaudeix ara aquest esforç —em deia— perquè arribarà un dia en què no podràs”. Era realisme radical. Ens ensenyen a queixar-nos de la fatiga, però la verdadera fortuna és tenir alguna cosa per la qual valgui la pena esgotar-se. En aquell escenari vaig entendre que la plenitud no es troba en l’estalvi d’energia, sinó en la seva combustió total.
Avui l’escenari és diferent. Després dels esdeveniments que van inundar la meva ànima de pena, ja no puc mirar més cap a aquell Cap de Salou. Arriba una altra Santa Setmana. Sempre em va semblar tètrica, massa espectacle de carrer, i els fets de fa un any m’ho confirmen. El titular al Diari de Tarragona sobre un home que va caure allà, perdent la vida —el meu germà Quim—, va desmantellar el meu sòl emocional i familiar fins a les arrels. He posat tota la genètica en solfa. Em va obligar a ser custòdia i escriventa d’un evangeli particular, fet de carn i generacions. I després de mi, res.
Però em queda horitzó. Em queden ulls i ànima per trobar on he de ser i on he d’estar. He canviat l’explosió del moviment per la precisió del pensament. Miro enrere i no veig nostàlgia; veig el rastre de qui va saber buidar-se per deixar espai a aquesta etapa on la urgència ja no és a les cames, sinó en la veritat del que queda per dir. El temps viscut no el marca el calendari, sinó el rastre que deixen els passos que decidim fer. I ben ballats estan.
No necessito Déu perquè avali el meu camí. En tinc prou amb el pes dels meus encerts i el relleu de les meves cicatrius.
Des de la melancolia d’una pau que es fa un niu en un sospir, escric, avui.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
