La secció Dones de Salou dedica avui aquest espai a recuperar la memòria d’un indret que durant dècades va formar part de la vida quotidiana del municipi: el safareig públic de Salou. A través de la informació recopilada pel cronista local Joan Sardiña, es recupera la història d’aquest espai, situat al carrer de Llevant, entre La Bolera, les dependències municipals i la font de Ferran VII.
El safareig s’abastia de l’aigua procedent d’una mina situada al carrer de Ciutat de Reus, que també subministrava aigua a la font del rei Ferran VII, al carrer de Barcelona.
Més enllà de la seva funció pràctica, els safareigs eren espais fonamentals de socialització femenina. En una època en què rentar la roba a casa no era una possibilitat a l’abast de tothom, aquests equipaments es convertien en punts de trobada on les dones compartien converses, experiències, consells domèstics, remeis casolans i, naturalment, les notícies que circulaven pel poble.
El safareig de Salou disposava de dues basses: una de més gran, destinada a rentar la roba, i una altra de més petita, per esbandir-la. Les dones fregaven les peces sobre unes lloses de pedra inclinades que hi havia al costat de l’aigua i, quan calia, picaven la roba amb una fusta plana amb mànec coneguda com a picador.
Aquestes construccions acostumaven a tenir una planta rectangular i estaven cobertes per teulades sostingudes amb bigues de fusta, que protegien les dones del sol i de la pluja durant les llargues jornades de rentar.
El sabó també tenia un paper protagonista. Es podia comprar a les botigues, però algunes persones del poble encara el fabricaven artesanalment amb oli usat, sosa càustica i aigua.
Un dels testimonis més valuosos que recupera Joan Sardiña és el de Maria Teresa Bargalló, que actualment té més de noranta anys i que recorda perfectament com s’organitzava la feina entre les dones i les nenes.
“Les nenes rentaven les peces petites de roba i les mares els llençols i peces grans”, explica. També recorda un estri ben particular: un pal de fusta o de ferro amb un arpó o una fitora de dues puntes que servia per recuperar les pastilles de sabó quan queien al fons de la bassa.
Bargalló ho explica amb un punt d’humor: “A les nenes els relliscava la pastilla més sovint que a les mares per manca de pràctica”.
Una anècdota que il·lustra fins a quin punt el safareig formava part de l’aprenentatge de les tasques domèstiques i de la vida familiar de diverses generacions.
La història del safareig també està documentada en els arxius municipals. El 10 de juny de 1945, el consistori de Vila-seca va ordenar-ne la reforma i adequació arran d’una epidèmia de tifus. La intervenció responia a la necessitat de millorar les condicions higièniques d’aquest equipament públic.
Anys després, el safareig va deixar de funcionar, víctima dels canvis en els costums domèstics i de l’arribada progressiva de l’aigua corrent i les rentadores a les llars.
Avui, aquell espai forma part de la memòria col·lectiva d’un Salou que ja ha desaparegut, però que les fotografies i els testimonis de les persones que el van viure permeten reconstruir.
La fotografia principal, datada el 1958 i cedida per Pilar Leal, permet identificar Antònia Borràs Margalef i Encarnación Borràs Samarra, mentre una turista observa l’escena. La imatge secundària mostra una pastilla de sabó artesanal, un altre element que ajuda a recuperar els petits detalls de la vida quotidiana d’aquella època.
