Una
influencer —definició molt altisonant del que abans es considerava
‘sense ofici’ o setciències— , Lola Lolita, ha estat
catalogada per alguns mitjans com a “gran artista”, per la seva
participació en ‘El desafío’. D’aquest benefici d’opinar i
aconsellar sobre cosmètica a passar a fer el ridícul per anunciar
com depilar-se “el kiwi” o “la papaia” per no dir engonals
(premi per als publicistes) aquest passat estiu fins ara, penso que
fer un parell de numerets, mal ballats, amb moltes caretes i
acompanyada de totes les facilitats d’un equip de TV no és un
mèrit. No és ni art. És una estafa moral més cap als artistes
veritables. És un engany, per a qui es prepara i lluita per la seva
carrera i per als qui, malgrat la seva tremenda entrega, no
aconsegueixen posicionar-se i viure d’allò, per les incomptables
qüestions negatives col·laterals a la consecució de l’èxit, que
no la fama, en si.
L’única
raó que Lola Lolita, hagi estat seleccionada per a participar en
aquest programa és la quantitat de noies, plenes d’expectatives
però poc realistes, que s’emmirallen en ella i que arrossega com a
audiència. No importa sí amb criteri.
Deixa-la
sola, sense la il·luminació; decorat; els ballarins millor
preparats però eterns coristes per poder menjar; la coreografia,
l’estilisme i l’assessorament per a aconseguir passar per bona i
l’única cosa que tenim davant és una aficionada més i de les
dolentes. Hi ha alumnes de classes de ball en qualsevol acadèmia i
AMPA d’institut, que ballen millor i es veuen abocades a triturar
els seus somnis abans d’intentar-ho, ja que algú, ja saben “La
confraria del perpetu desànim” els diu que no trobaran treball
perquè segons la seva gens humil opinió això no ho és.
Quina
mania de llançar mediocritat sobrevalorada al públic. Cuidat, que
aquesta opinió em valdria el qualificatiu de “hater” quan en
realitat, no m’inspira cap sentiment hostil. Simplement, ho veig
amb els ulls cansats del càsting; de la suor en les classes; de les
llàgrimes; de la fam; dels dubtes i la solitud; dels aplaudiments;
les errades i els encerts, i del sou que hem guanyat els
professionals.
Com
un concurs d’aficionats o persones que necessiten sotmetre’s a
reptes, pot ser val. Però si comencen a dir “gran artista” a
aquesta noia... s’ho creurà. Abans es deia que per a triomfar es
necessitava “un padrí”, ara basta una televisió amb menjar a
domicili, sofà i necessitat d’escapar de les pròpies
circumstàncies per a viure el somni de fama d’uns altres.
Facin
costat als seus, els qui treballen i s’esforcen per aconseguir-ho
silenciosament. Però no els ovacionin ni afalaguin massa, el fet
d’estimar-los no significa que siguin bons artistes. Calen experts
que orientin sense acabar els estalvis familiars. Ningú accepta una
valoració mèdica si no és un doctor qui l’emet, ni una casa
sense la preparació tècnica i segura d’un arquitecte. Les
pretensions són altes, és allò d’aprofitar l’avinentesa, però
els fonaments artístics d’aquesta noia són inexistents. Hi ha
milers de joves i no tant que s’enfronten al desafiament diari de
fer prevaler les seves carreres i vides, sobretot sense el suport i
l’aplaudiment de la massa consumidora de continguts inútils en
termes d’autèntica superació personal.
Article
dedicat als professors de dansa, coreògrafs i grans artistes
d’espectacle dels anys vuitanta a Barcelona, que van influir en la
meva vida, amb la veritat (els pros i els contres durament),
oferint-me una oportunitat en un càsting, una feina i un futur.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora
del llibre Memorias de una corista.
