La
Terra viatja a 107.280 quilòmetres per hora, mentre de les seves entranyes
sorgeixen nous territoris i altres romanen a l’espera. Apareixen fosses o
forats espontanis. No sabem el que hi ha en el fons marí.
Es
creen fenòmens atmosfèrics intensos elèctrics; foc; vent; pluja; gel; sorra,
onatges i marees.
Cossos
estel·lars que demanen tanda per a passar a prop o caure’ns en el bosc al
costat.
Mentrestant,
la Via Làctia es mou a més de dos milions de quilòmetres cada hora (uns 600
quilòmetres cada segon) per xocar amb Andròmeda, i el Sol té plans per a
fregir-nos i menjar-nos sencers.
Els
forats negres aguaiten per les cantonades d’un univers que és immisericorde.
No
hi haurà hipoteca, ni riquesa, ni governant ple de supèrbia, ni youtuber que
resisteixi l’esplendorós espectacle final.
Com
cantaven al final de la pel·lícula Fame,
d’Alan Parker:
Brindo
pel meu propi retrobament
quan em tornaré un amb el sol.
Aquest
puntet blau, tal com va definir Carl Sagan, haurà allotjat tot el que som, la
meravella d’una existència paradisíaca i extraordinària, tot i els perills
inherents al fet d’estar vius i desapareixerà sense deixar res al seu pas.
Sembla
que el fet més concloent que ensenyen les civilitzacions és que tendeixen a
arrasar i dominar altres i finalment desapareixen.
Qui
hagi de venir o enginyar com embarcar el rescat del millor d’aquesta vida que
ho faci ja.
Hi
ha qui encara busca seguretat.
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
