De vegades, quan passo amb el bus davant d’una platja de Cambrils, veig unes nenes jugant i escolto les seves rialles. A la llunyania, la meva mare els diu des de la vora: “Vinga! Sortiu de l’aigua!”. Ella, abnegada i afectuosa, les vigila, els fa fotos, imatges que aviat es perdran en el ràpid trànsit cap a la maduresa. Després les porta a casa, al Grup Sant Pau, on dinen felices i s’entreguen al sopor de la tarda, jugant amb nines de paper i recollint caragols quan plou.
Algunes nits juguen amb pales i pilotes, i amb un aparell que fa xocar dues boles que, si no encerten, es claven de cop a prop de les mans i deixen blaus dolorosos. També van al cinema a l’aire lliure, però, com que no sempre és possible, pugen a casa de la cosina Montse. Des de la finestra d’una habitació del quart pis, veuen només la part superior de la pel·lícula. La resta ho imagina la seva ment desbordada, que creix amb allò que intueixen, encara que no ho comprenguin del tot.
A Cambrils no li calen perfums promocionals com Essences, que sí que fan servir a Salou. A Salou tampoc li calia, i ho dic perquè també me l’estimo en una altra etapa de la vida, totalment imprevisible.
Per traslladar-se emocionalment als estius de Cambrils, n’hi ha prou a recordar els rosals de la iaia Rosa, les algues a la vora i la sal als llavis, l’aire carregat de l’olor de calamars fregits, sobretot quan passaves davant del bar Natàlia, el peix que portaven des de les barques al vell Pòsit, l’aroma del plàstic dels flotadors, el tall de gelat de vainilla... i, coronant aquesta orgia d’olors, un Aftersun, original després d’una dutxa a casa. Aquest era el perfum dels estius que estimem i que ja no tornaran.
L’última vegada que vaig ser a aquella platja va ser una nit d’hivern del 2010, acompanyada pel meu gos Droopy. No hi havia ningú més, només el so de les ones i el tintineig dels cables dels velers als amarraments.
Soc una d'aquelles nenes que no van tenir vacances de ressort, però sí una família humil que compartia tot el que tenia. L'estiu era un arrossegar de xancles... una vegada i mai més... aquelles maleïdes hawaianes blaves, que feien mal al mig dels dits i relliscaven. Em quedo amb les sandàlies dels pescadors, que els esnobs anomenen cangrejeras i que es posen per no clavar-se les pedres. Eren la gran novetat de la meva moda, de tornada a Barcelona. Ningú més les tenia. Sandàlies de feina de pescador, per tombar avorrida pels carrers del barri quasi desert, esperant un altre estiu que no s’acabés mai.
Aprofito els avantatges de la modernitat per donar a una foto en blanc i negre el seu lloc just: la platja del Regueral, Prat d’en Forès, en un punt precís, 41.065166, 1.066806, al costat del riuet, deia la cosina Núria. Un lloc invisible per al món, però etern a la memòria.
Hi ha llocs que són de tothom, però que sents com a propis. L’alegria i la bellesa que aporten a l’ànima són gratuïtes. Per això no els donem importància, fins que, com tot el que és bo, desapareixen.
Però, meravelles de la ment, tanco els ulls, i ja hi som amb rialles i aquell sentiment que la vida era una gran aventura, a dins d’una aigua neta que no ens passava de la cintura i on caure del matalàs inflable era el més emocionant que podia succeir en tragar una mica d’aigua.
Beneeixo a tots els que ho van fer possible, la tendresa de la infància feliç, mentre el bus, segueix el trajecte i em perdo en altres records que donen per explicar més d’una vida dels barcelonins i els cambrilencs que ens van portar fins aquí.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
