Mario García va aterrar a la política local com un autèntic remolí. Cap de llista del PP a les municipals del 2011, va aconseguir quatre regidors i, aquella mateixa nit electoral, ja pactava amb Pere Granados, aleshores líder de CiU amb set regidors. L’acord era ràpid i llaminer: tres anys d’alcaldia per a Granados i el quart, el més sucós en termes electorals, per a García. Un negoci perfecte!
Aquell 2011 Granados encara era un Maquiavel en potència —havia assolit el càrrec el 2009 gràcies a una moció de censura contra el PSC, amb el suport d’un trànsfuga de CDC, Marc Montagut—, però molts ja coneixien les seves males arts, que no era de fiar. Menys Mario, que vivia embadalit, en una mena de lluna de mel política confiant ingènuament que Granados li cedís la vara de comandament l’últim any de mandat.
De somni a malson
El somni, com era de preveure, es va esvair abans d’arribar al 2014, any del relleu al capdavant de l’alcaldia. Molt abans, Granados va començar a fer-li la vida impossible al seu soci, el va desqualificar reiteradament i el va acusar, de manera infundada, de deslleial. Finalment, García va marxar del govern municipal amargat, amb la sensació clara d’haver estat enganyat; Granados mai no havia tingut intenció de cedir-li el tron.
Com a consol, el seu amic Alejandro Fernández (ara, president del PP català) li va obrir a Mario les portes de la presidència provincial del PP. Una compensació, sí, però de curta durada: ara, el partit l’aparta del càrrec —amb el beneplàcit del mateix Fernández— i el condemna a un paper menor a Salou, amb l’encàrrec de recompondre la formació de cara a les municipals del 2027.
Les seves aspiracions de volar més alt en política han quedat, de moment, estroncades. Però la política és com la vida: avui caus i demà t’aixeques. En un PP català on només hi ha quatre gats, segons sota quin paraigua t’aixopluguis, un dia o altre tornaran a recordar-se de tu i et donaran un càrrec millor. Perquè la roda gira.
