Després de l’escandalosa notícia del campament d’estiu per a adolescents a Bernedo, i la seva infame dutxa mixta ―per molt que la direcció i els monitors s’excusin dient que no era obligatòria―, la meva convicció és absoluta: això no és més que un altre protocol demencial impulsat per activistes radicals.
Aquests individus es creuen amb la potestat d’educar en les seves pròpies conviccions i no en els principis sagrats de les famílies. Han segrestat la conversa sobre el gènere per brandir-la com a estendard convenient, desvirtuant el que és una simple i planera classificació biològica. Siguem clars: sexes n’hi ha dos, i quants gèneres? Sincerament, ja he perdut el compte.
Quantes dutxes i lavabos amb nova simbologia afegim i perquè no també per a adults als bars, aeroports, universitats, poliesportius i hospitals?
Des de quan i qui dimonis ho diu que exposar nens i nenes a dutxar-se despullats, amb la supervisió d’adults, és un acte de normalització social i sexual? On són les normes i els memoràndums que garanteixin als pares el dret a triar quin tipus d’activitat estival envien els seus fills?
No és ni necessari ni tolerable, ni en l’entorn escolar ni en el lúdic, triturar les ments en formació amb la nefasta idea que poden (o potser deuen?) sentir atracció o estimar a qui sigui i que poden (o potser deuen?) sentir-se home, dona, peix, papallona o absolutament res de tot això. Ja són lliures d’escollir, a casa i si no ho són, aquests educadors creen un problema més greu: el rebuig, la confusió i la desautorització als tutors legals.
En nom d’una suposada llibertat de creences, i sota la perversa bandera de l’educació igualitària i feminista, estem assistint a la manipulació directa de nens de primària. Nens ―plural de nenes i nens― que ja estan bregant amb el càlcul suspès, una història contada al gust de la política local més que mai i l’estudi de la seva pròpia llengua que alguns consideren estrangera en territori nacional! Ara, a sobre, han de qüestionar-se si és normal estimar així o aixà.
L'escola-estat i aquestes colònies-sectàries estan demostrant la capacitat tòxica d’inocular una ideologia esbiaixada fins a convertir-la en norma obligatòria.
Jo no tinc fills, però si això em passés a mi... Ho dic ben clar: si el govern i el Ministeri d’Educació no responen per aquests actes abusius, que considero fins i tot delictius, faria meva la frase més agosarada: “Demana comptes al Rei”. I si no, al mestre armer! Beneïda objecció escolar si això és el que us espera.
A la cúpula de tan inepte que gestiona l’educació dels vostres fills, ha de quedar algú que no hagi cremat els llibres d’Andersen i Grimm, o almenys que no els hagi pervertit el context. Princeses en podem ser, prínceps també, tant ens dona qui salva o qui dona una lliçó ètica, això no és igualtat, és cancel·lació. La fabula pertany a l’autor com a retrat d’una època i no als moderns que reformulen el pensament, amb l’esborrador falsament educacional.
L’única heroïcitat que importa avui dia és no sucumbir a aquest discurs que escanyaria qualsevol conversa mínimament sensata. Ja n’hi ha prou!, i aquest comentari no té res a veure amb un color polític. És seny en l'ús de llegítima llibertat!
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
