Com
una pel·lícula dels Germans Marx. El que es va viure a l’ajuntament de
Salou és digne de figurar en els annals de la comèdia espaterrant. Resulta que
els grups de l’oposició (PSC, UMdC, UTPS i RDS) van explicar ahir en roda de
premsa la moció que tenien previst presentar avui en el ple municipal. Aquesta
moció contemplava (i ara entendreu perquè parlo en passat) demanar la reducció d’un 7% dels sous dels regidors i l’eliminació
dels càrrecs de confiança com a mesura d’estalvi municipal. Una idea que de cap
manera comparteix l’equip de govern, que per estalviar proposa que es facin menys plens, menys comissions informatives i menys juntes de portaveus. A la qual cosa
l’oposició també s’hi oposa, no per la retallada de diners, sinó perquè sense reunions encara fóra més difícil fer un seguiment de la tasca de govern. Bé, doncs al final govern i oposició van
acordar que ni un ni l’altra presentarien la seva moció. Ho van decidir a iniciativa
de l’alcalde, Pere Granados, en una junta de portaveus celebrada a les dues del
migdia, quan els periodistes ja se n’havien marxat, els quals es van assabentar
de l’inesperat acord per una breu nota del secretari. O sigui que embolica que fa fort!; un
descontrol, vaja. Reprodueixo a continuació el que ha escrit avui la periodista Silvia Jiménez al Diari Més:
El que succeïa ahir a l’ajuntament de Salou era gairebé digne d’un guió de comèdia de la vella escola, com el clàssic Hotel dels embolics dels coneguts Germans Marx. Els actors, però, amb molta menys vis còmica eren ahir els regidors de tots els partits que componen el plenari salouenc.
El matí començava amb una roda de premsa protagonitzada pels portaveus de tots els grups de l’oposició, que volien presentar la moció que tenien intenció de defensar a la sessió plenària prevista per avui a les dotze del migdia i, de retruc, anticipar-se a la roda de premsa que els membres del govern salouenc farien una hora després, també per explicar la seva pròpia moció.
La supressió dels càrrecs eventuals de confiança i la disminució d’un set per cent de les retribucions del 2013 de tots els membres electes de la corporació són els dos plantejaments que l’oposició recollia en una moció per tal d’aplicar allò que s’espera dels polítics en plena crisi econòmica: que es retallin el sou. Una mesura que en el cas de Salou és gairebé de compliment obligatori –per molt que diguin que les arques municipals estan resistint les envestides de la recessió– després que el consistori no només hagi retallat la paga de Nadal als treballadors municipals sinó també la cistella, per estalviar-se el que en castellà anomenen calderilla.
Els portaveus del PSC de Salou, Unió Municipal de Catalunya, Renovació Democràtica de Salou i el regidor amb doble militància (un cas paradigmàtic i quasi podríem assegurar únic a Catalunya), Manuel Macho Quevedo, afirmaven ahir que la moció havia entrat a registre el 3 d’agost, però no s’havia aconseguit arribar a l’acord amb l’equip de govern sobre com estalviar a base de renunciar a part del sou. Però, aleshores, el que no sabien els grups de l’oposició –o potser sí– és que l’acord que no havia arribat en un mes, es produiria un parell d’hores després. Ahir mateix, cap al migdia. Potser va tenir alguna cosa a veure la gran quantitat d’informacions contradictòries que uns i altres van proporcionar als periodistes.
L’oposició argumentava que les dades de la moció que presentaria l’alcalde Pere Granados i el seu soci de govern eren falses. «En l’època de govern de PSC, CiU i RDS hi havia deu càrrecs de confiança amb un cost anual de 287.142 euros i no 12 amb un cost de més de 439.000 euros com diu la moció que presentarà el govern», deia ahir el socialista Zacaríes Henar. De fet, aquest afegia que havia estat a partir del 2009, quan ja Granados governava, quan s’havia registrat el màxim nombre de càrrecs de confiança: un total d’onze, amb un cost de 379.249 euros de despesa per a les arques municipals en concepte de sucosos sous.
La indignació de l’oposició venia ahir, de fet, perquè la moció que presentaria el govern anava encaminada a estalviar a base de modificar el règim de comissions informatives i plenaris, junta de portaveus o el règim de retribucions per assistència en sessions i òrgans municipals, a més d’una nova reducció dels sous del càrrecs electes: el que, en definitiva, l’oposició considerava «un càstig» i «unes mesures encaminades a evitar l’accés als mecanismes de control del Govern».
Com si es tractés d’una profecia, el govern, encapçalat per l’alcalde Pere Granados, oferia mitja hora després una roda de premsa en la qual confirmaven les declaracions augurades per l’oposició «quan governaven els socialistes hi va haver 12 càrrecs de confiança, cosa que suposava un cost de més de 439.000 euros». Granados i Mario Garcia, el seu soci del PP, afirmaven, d’altra banda, que «hi ha regidors de l’oposició que cobren més que els que governen».
«Quins?», se’ls preguntava a tots dos en acabar la roda de premsa i ambdós van intentar llançar pilotes fora.
Finalment, esperonat per un Granados insistent, García confessava amb la boca petita: «Pablo Otal i Manuel Macho Quevedo». La confessió de Garcia provocava la indignació airada dels regidors al·ludits. I és que els regidors Pablo Otal i Manuel Macho Quevedo no cobren ni la meitat del que assegurava el Govern, o això almenys deia ahir el portaveu de RDS, que assegurava que l’afirmació de Granados i Garcia «és absolutament falsa». Ho demostraran, documents en mà, en el plenari d’avui.
Tot l’enrenou entre uns i altres acabava ahir amb una nota de premsa que el secretari de l’ajuntament de Salou enviava a posteriori. En aquesta govern i oposició afirmava haver celebrat una junta de portaveus després de les rodes de premsa en què s’havia consensuat retirar les dues mocions de la discòrdia. Asseguraven haver arribat a altre acord per estudiar com reduir la partida de retribucions d’òrgans de govern i del personal eventual per aconseguir l’estalvi. Resultat de tot plegat: un matí d’embolics polítics i la seguretat que els regidors salouencs encara no s’han rebaixat el sou.Més informació: Més amics que mai!, I encara se’l creuen, El millor acudit.
