Divendres
passat, el suplement Tarragona de La Vanguardia va dedicar el seu tema
central a l’herència modernista a les nostres comarques. O al poc que hi queda,
ja que segons l’autor del reportatge, el periodista Oriol Margalef, el panorama
és força descoratjador si tenim en compte que “l’abandonament, el desinterès i
la falta de recursos condemnen joies arquitectòniques a la degradació”. Una de
les pàgines du per títol El Salou
original i explica què se n’ha fet, del llegat modernista, a Salou, ja que part
dels edificis de l’època que hi havia davant la platja van sucumbir com a
conseqüència de la transformació turística que va viure el nostre municipi. Reprodueixo
tot seguit aquest treball, que ens ajuda a saber més coses de la petja noucentista al
nostre poble:
Salou es projecta al turisme com una destinació innovadora, però amb una llarga tradició de sol i platja. Els magnífics set xalets noucentistes que es conserven al passeig Jaume I testimonien un passat glamurós i prestigien Salou davant d’altres destinacions amb menys solera. I malgrat el valor històric, fins i tot diferencial, molts altres testimonis d’aquell primer Salou van desaparèixer amb la transformació turística. Entre els anys cinquanta i vuitanta, el desarrollismo, el turisme de masses i els blocs d’apartaments es van endur un bon nombre d’edifici singulars, bona part construïts el primer terç del segle XX sota els cànons noucentistes, i propietat, la majoria, de famílies benestants de Reus.
Als vuitanta anys, l’exrector de la UPC Gabriel Ferraté recorda amb “nostàlgia” el xalet que els seus pares, propietaris d’un pròsper negoci de vins a Reus, van fer construir a finals dels anys vint en uns terrenys per urbanitzar a Salou. Des de meitat dels vuitanta, però, allà on hi havia hagut l’antic xalet noucentista s’alça un bloc de pisos imponent, i Ferraté n’ocupa un dels millors apartaments amb vistes al mar. Records i fotografies al marge, l’únic que en queda són dues columnes al hall d’entrada. La nova promoció no devia ser un mal negoci, si bé Ferraté la posa en context. “Llavors l’Ajuntament de Vila-seca posava problemes per rehabilitar els edificis antics. Volien que es construís tot nou”, afirma.
Josep Simó Bofarull (1889-1966), l’arquitecte del xalet dels Ferraté, va ser també l’autor del Centre de Lectura de Reus. A finals dels anys vint, Simó va projectar un gran edifici de banys amb cúpula (1929) que durant dècades va ser un dels símbols turístics del municipi. Aquest edifici singular, avui desaparegut, estava promogut per la companyia Urbanització de Salou (USSA), empresa depenent del Banc de Reus, que va projectar una primera urbanització ortogonal del nucli. El projecte va fracassar a nivell financer, però va cimentar un nou model turístic i urbanístic, on proliferaven els xalets d’estiuejants. D’aquesta època data l’edifici Sol i Mar (1925), de Domènec Sugranyes, un dels primers edificis d’apartaments turístics construïts a Catalunya i que l’Ajuntament de Salou va voler enderrocar l’any 2001. Finalment es va salvar. “No com altres”, explica la periodista Tate Cabré, que ha investigat edificis ja desapareguts com el xalet Miarnau, el xalet Cavallé o el xalet Punyed, aquest últim d’estil pompeià, amb una pati interior de columnes. Abans de ser enderrocat, l’any 1964, “la gent feia broma i deia que vivíem a la quinta punyeta”, recorda la propietària, Sita Massot. Poc després la zona ja estava densament construïda. Salou canviava de model. “Deixava de ser el Biarritz dels orígens per evolucionar cap al que és ara”, afirma Cabré.
Anys després de ser enderrocats el record s’ha anat difuminant. Josep Maria Guinovart, estudiós d’història local, a diferència de Cabré opina que les edificacions desaparegudes “no oferien cap característica remarcable”. L’arquitecte municipal de Salou, Josep Maria Ferran, afirma que “els estralls més importants es van produir durant els setanta i vuitanta”, tot i que l’Ajuntament –que llavors depenia de Vila-seca– no té gaire documentació al respecte, reconeix Ferran.
