Avui, 30 d’octubre, es compleixen 24 anys de la segregació municipal de
Salou de Vila-seca. Amb motiu d’aquesta efemèride, dijous passat es va
pronunciar el pregó que va marcar el començament d’aquestes festes
commemoratives, el qual va anar a càrrec de l’exconseller de Governació Josep
Gomis. L’alcalde de Salou, Pere Granados, va aprofitar la celebració per agrair
a Gomis “el vincle ben especial amb Salou. Perquè, molts ho sabem, es va
mostrar receptiu, va saber escoltar i va entendre els salouencs en moments de
gran incomprensió”. No és veritat. Si Gomis es va posar del costat dels
salouencs en aquells moments no va ser perquè fos partidari de la segregació (Convergència
n’estava en contra) sinó per fastiguejar el llavors president de la Diputació i
alcalde de Vila-seca, Joan Maria Pujals, amb qui s’havia barallat.
Primer inseparables...
La relació entre Gomis i Pujals és la història d’una estreta amistat truncada per
la lluita pel poder. Gomis, alcalde franquista de Montblanc des del 1964 perquè
així ho va voler el llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, va
ser escollit president de la Diputació el 1980. Al seu costat hi hauria un jove
llicenciat en filologia catalana i prometedor polític que acabaria sent el seu
secretari. Efectivament, es tractava del vila-secà Joan Maria Pujals, qui
aviat va esdevenir la seva mà dreta i dofí polític. El tracte entre tots era perfecte, com carn i ungla, representaven el tàndem ideal. Fins que el 1988 el
llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, va designar Gomis conseller
de Governació. A Gomis, com era d’esperar (i així ho havia disposat Gomis mateix) el
va succeir en el càrrec de president de la Diputació l’alcalde de Vila-seca. Tot
quedava lligat i ben lligat. Però aviat van començar a saltar espurnes entre tots dos.
... i després enemics
L’arribada de Pujals a la Diputació va marcar una altra manera de fer
política. L’alcalde de Vila-seca era molt més jove que el seu predecessor i duia aire fresc. Aviat va
imprimir un nou estil a la institució. I canvis. Fins al punt que va deixar de banda el
seu mentor, qui pretenia que Pujals el tingués al corrent en la presa de
decisions. Aquest rebuig de Pujals a sotmetre’s al dictat de Gomis va ser
considerat per aquest com un signe de traïció. Gomis veia que Pujals estava
desmantellant la seva obra i no podia fer res per evitar-ho. La malfiança i
l’enuig van començar a aflorar. L’arribada de la segregació, el 30 d’octubre de
1989, i el rebuig de Pujals a la independència de Salou, va propiciar que Gomis
ràpidament esdevingués el gran valedor d’Esteve Ferran, qui primer seria nomenat
president de la junta gestora i posteriorment, després de trencar amb
Convergència i crear el seu propi partit (FUPS, Ferran Units per Salou), amb el
qual el 1991 guanyaria les primeres eleccions municipals, alcalde del nounat
municipi. Ferran mantenia un dur pols amb Pujals i el govern de la Generalitat
pels límits territorials del nou municipi. Unes disputes que posaven en perill
la construcció del parc d’atraccions (l’actual Port Aventura) que la
multinacional Anheuser-Busch projectava en els termes dels dos municipis. El
suport de Gomis a la causa segregacionista no va ser, doncs, gratuït.
Gomis no creia en la causa salouenca. Per
a Gomis, Salou va ser la immillorable oportunitat per lluitar i derrotar a un
enemic en una guerra soterrada darrera de la qual hi havia una revenja personal. Res d’entendre els salouencs en moments de gran incomprensió, com afirma Granados. Dalt, Esteve
Ferran, a l’esquerra, rep de mans del Paquito Germà la vara d’alcalde després de guanyar les
municipals del 1991.
