Divendres passat va morir Julio Vilaplana, una de les
persones més conegudes i estimades de Salou. Per la seva condició d’empresari
(gelateries La Ibense), exregidor (durant el primer ajuntament del nounat
municipi) i, sobretot, per ser un dels principals impulsors de la segregació de
Salou de Vila-seca. Incomprensiblement, l’ajuntament no en va difondre cap nota
de condol. Sí que va pagar una esquela al Diari
de Tarragona però amb això no n’hi ha prou. Entre altres raons perquè Vilaplana
havia estat regidor (aquí en teniu un exemple de com el consistori acostuma a fer-se
ressò de les defuncions dels qui han estat els seus membres), però especialment
pel destacat paper que va tenir en la independència del municipi. Tant al
començament del procés, l’any 1979, com al final, quan el Tribunal Suprem va
donar la segregació, el 30 d’octubre de 1989, i també en els mesos posteriors,
d’enfrontament amb Vila-seca i la Generalitat pels límits territorials. És cert que les relacions del Julio amb l’alcalde, Pere Granados (un
polític que diu que estima Salou com ningú, malgrat que en aquells anys de
lluita veïnal ningú no el va veure), només van ser fluides en els darrers anys,
però això no justifica aquest incomprensible silenci de la corporació
municipal. Diu que ara el volen nomenar fill adoptiu a títol pòstum. Però
aquesta distinció arriba tard. Massa tard. A dalt, el Julio, de jove. A la
dreta, la seva vídua, Amalia Montero.
