Diumenge passat, 10 de setembre, va fer 50 anys de la mort de mossèn Ramon
Muntanyola, que succeí quan encara era rector de la nostra parròquia. Us oferim
aquest testimoni en primera persona del nostre amic i estimat Esteve Tomàs
Ollé, estret del seu llibre Estudis de Salou, recull 4, publicat per
l’Ajuntament de Salou el 2020.
El
dia 27 de febrer de 1960, mossèn Ramon Muntanyola i Llorac, fill d’Espluga de
Francolí, que tenia aleshores 43 anys, succeïa mossèn Llauradó prenent
possessió del càrrec el dia de Sant Josep. La rebuda escèptica dels salouencs
que pocs dies abans s’havien manifestat contraris al canvi davant les portes de
l’església, els deixa bocabadats i perplexes quan escolten les seves primeres
paraules “senzilles i tendres” com diu el poeta, en llengua vernacle, la parla
dels nostres pares.
La
seva al·lèrgia al nacionalcatolicisme fa que nous conceptes envaeixin un
vocabulari quasi prohibit, i per la majoria de salouencs ignorat i desconegut,
“llibertat, mare, català, pau, amic, poesia”. I en pocs dies la gent del poble
es fa càrrec que el nou rector era ben preparat per portar endavant aquella
Cafarnaüm que ell defineix com “un cul de món i un munt de culs”.
Aviat
entra en relació amb els salouencs i rebé tot seguit l’afecte de tothom. Home
inquiet i d’anar per feina, es disposà a construir la pila baptismal l’any
1961, planejant tot seguit l’ampliació del temple, amb dues naus laterals que
creuaven la nau central a nivell de l’altar major La realització de les obres
es començà l’any 1962 edificant-se en els terrenys propietat de la rectoria de
la nau esquerra, fent-hi una porta que donava al jardí i permetia la sortida al
carrer Ponent. Uns anys després va comprar una part de l’edifici veí de La Bona
Estada i va fer construir en els terrenys del jardí la nau dreta amb una
sortida directa al carrer Mestral. Aquesta adquisició li va permetre construir
també la volta lateral dreta de la capella i de la sagristia.
Les
obres d’ampliació de l’església van ser fetes pels constructors salouencs:
Ginovart, Salceda i Cherta. I les despeses foren sufragades pels feligresos en
les campanyes de La rajola, El guix, El dia del totxo, El dia de la teula, La campanya contra el dèficit, El dia de la fusta, etc.
En
aquells inicis es rodejava de joves que l’ajudàvem i sovint fèiem petar
xerrades intranscendents; recordo que un dia quan recomptaven els diners d’una
d’aquestes campanyes, l’hi vaig dir que devia ser molt, molt ric, amb tant de
diners i em va contestar: “Tu sí que ets ric, perquè tens uns pares que
t’estimen. Quan deixis d’estimar i ningú t’estimi, no seràs ric”.
No
va tardar gaire a córrer arreu de la comarca la seva fama que traspassaria
totes les barreres, i les seves prèdiques de verb fàcil i senzill omplien
contínuament església de gom a gom. Va saber ordenar la convivència d’aquesta babel sense frecs ni malentesos, i va establir el servei de misses en francès,
anglès i alemany, i assegurà la regularitat d’aquestes convidant sacerdots
estrangers, facilitant-los vacances de quinze dies amb estada i viatges pagats.
La
seva producció literària fou abundant, tant en poesia com en prosa, i Salou
seria el bressol dels seus millors poemes. La seva obra més coneguda és Vidal
i Barraquer, cardenal de la pau, biografia del cardenal, i publicà alguns
llibres de poemes d’entre els quals es poden destacar Romiatge per la terra (1959) i Eixàrcia (1963), rebent l’any 1968 la Viola d’Or i Argent als Jocs
Florals de la Llengua Catalana celebrats a Zuric pel seu poema Salerm d’avui,
obtenint aquest mateix guardó l’any 1972 a Ginebra.
La
seva capacitat de treball i el seu esperit de servei varen fer que el 15
d’agost de 1961, Festa Major de Salou, es posés la primera pedra d’una gran obra
social a la localitat: els habitatges de Santa Maria del Mar. Era el primer
pas per l’inici de la construcció d’un conjunt d’habitatges que permetrien als
salouencs més poc dotats econòmicament de poder gaudir d’un habitatge digne.
Sota la seva direcció va aconseguir que els joves s’ajuntessin per fer diverses obres de teatre com Els Pastorets i solia desitjar un bon Nadal als seus feligresos amb nadales com aquesta de l’any 1972:
Voldria ser el pastoret,
escàs d’argent i de roba,
que en oir la bona nova
oblidà la son i el fred,
prengué el camí de la cova,
i retornà amb el cor net.
Voldria ser el pastoret.
Durant
tot aquest temps s’havia produït un creixement urbanístic molt important a
Salou i sobretot als voltants de la urbanització Salou Mediterrània. La
distància física entre aquesta nova zona de creixement i l'església era
important i obligaria que en un local prefabricat instal·la lat on es trobava
l’edifici Formentor l’any 1967, s’apropessin les celebracions religioses als
feligresos d’aquell entorn. Un amic seu, mossèn Josep Gil i Riba, que
estiuejava a Salou s’encarregà d’ajudar-lo.
L’any
1972 mossèn Josep Martorell i Cornudella, fill de Vilaplana, va ser anomenat
oficialment col·laborador seu i regirà finalment els destins d’aquesta nova
església. Mantindrien una relació intensa, ja que la seva predilecció per la
literatura i la cultura autòctona en especial, havien establert forts lligams
afectius entre ells. L’any 1973, al carrer Major enfront de la plaça Catalunya,
s’inaugurava la nova església de Sant Ramon, bastida per l’aportació econòmica
dels feligresos, però que Mn. Ramon Muntanyola no pot veure acabada perquè el
dia 10 de setembre de 1973 després d’una llarga malaltia, conformat amb els
sants sagraments i la benedicció apostòlica, se’n va a la casa del Pare.
L’any 1993 l’Associació d’Amics i Admiradors de Mossèn Muntanyola instal·la un monument al seu memorial a plaça que ja porta el seu nom, i l’any 1998 l’Ajuntament de Salou el nomena fill adoptiu. (Font: Agrupació de Parròquies Santa Maria del Mar i Sant Ramon Nonat Salou).
Val a dir que el posicionament religiós, cultural, social i polític davant la dictadura del general Franco va comportar que l’arquebisbe Benjamín de Arriba y Castro el tragués de les seves parròquies.
Així, el 9 d’octubre de 1951 l’aparcaven a la parròquia de la Selva del Camp, on hi estava com a col·laborador mentre residia a la Casa d’exercicis espirituals. Finalment, el 10 de febrer de 1959 el nomenaven capellà adjunt de la Casa d’Exercicis Cardenal Arce.
La solució sembla que fou contraproduent, car la Selva del Camp era una vila marcadament catalanista i desperta culturalment i, per altra banda, la seva situació ministerial relativament alliberada li va permetre de continuar les missions populars, escriure i mantenir contactes amb persones d’idees afins d’arreu de Catalunya.
El 22 de febrer de 1960, sembla que també a causa de pressions polítiques, fou traslladat a la parròquia de Santa Maria del Mar de Salou. Allí va morir com a ecònom el 10 de setembre de 1971. (Font: Catalunya Religió).
