Fa
uns mesos vaig llegir en la premsa nacionalista un titular que més o menys deia
així: “La festa més gran Holi es troba a Salou i es realitza amb tones de
confeti”. Em va deixar perplexa.
He col·laborat amb les meves exalumnes per a la carrossa del Patronat de Turisme en unes set glorioses edicions del Cos Blanc. Aquesta festa de nom i arrelament propi no té res d’Holi. Les preguntes adequades per a les respostes incorrectes que ningú em donarà són: què té d’hindú el Cos?, per què cal robar un concepte de l’altra punta del globus?, i, creuen que som ximples o què?
No entenc aquesta necessitat de voler aparentar una internacionalització, totalment absurda, quan tenim suficients i clars senyals d’identitat tant catalanes com espanyoles. Hi ha una diferència entre estar oberts a la multiculturalitat, aprofitant l’agermanament dels pobles o convertir-nos en l’abocador de tota tradició aliena que, com a bons mediterranis, si es tracta de festa ja ens va bé.
Les
demostracions exòtiques descontextualitzades com la dansa del ventre, batucades
més pròpies del Timbaler de Bruc —no veig a ningú atrevint-se a imitar la
Tamborrada de Calanda— i dansa Bollywood, sovint realitzades per aficionats i
penyes molt voluntarioses han anat desplaçant silenciosament als artistes
professionals des de fa gairebé tres dècades, per obra i gràcia dels
ajuntaments interessats a esborrar l’espanyol contribuint a la immersió
lingüística i afavorint el sentit de nació catalana, però, en canvi, no han
tingut cap objecció a donar pas lliure a l’apropiació cultural que no sempre
funciona en tots dos sentits.
M’explico.
A la senyora Orriols, alcaldessa de Ripoll, li hi van dir de tot per l’assumpte
de les llonganisses que volia preservar en la Festa Major, i que es va prendre
com una ofensa a la fe dels ciutadans d’altres ètnies. Puc gaudir d’un kebab,
una pizza, un ànec Pequín o unes samosses amb pollastre korma, però ningú em
convencerà que menjar-me el cervell cru d’un mico o els testicles d’un xai és
una mostra de respecte a una altra cultura. Ni ho menjaré ni ho accepto com a
tolerància hipòcrita.
Em
ve a aquesta ment volandera un hipotètic manifest de Greenpeace clamant pel
balafiament alimentari de “Els enfarinats” d’Ibi, i ves-te’n tu a saber si els
vegans que ja són una altra religió igual que la de Silicon Valley i la dels
pastafarians que s’encomanen a un plat d’espagueti com el nostre creador, ens
busquen les pessigolles pel cruel sofriment dels pobres tomàquets de Bunyol.
Tenim
la pell tan fina que ens oblidem de la integració de bon rotllo i donem pas a
l’exigència sota l’acusació totalment infundada d’un fals racisme. Som un país
ric gastronòmicament i vetar un aliment depèn qui ens visiti o resideixi és
cedir, cosa que ningú més fa. Hi ha opcions per a tots i amb denominació
d’origen. No ho vol, no ho mengi. Encara més, un sector radical està apel·lant
a la necessitat de ser italià per a cuinar pasta o mexicà per a fer truites.
Ja
que a Catalunya hi ha més éssers porcins que persones, em pregunto com casa la
llibertat de culte dels qui es queixen tant dels derivats del porc, amb el fet
preventiu dels trombes postoperatoris en haver d’injectar-se heparina durant
trenta dies. Ho saben, ho ignoren o ho rebutgen? No, no anem bé.
La
festa de Salou no és un esdeveniment Holi i no necessita aquesta descripció per
a triomfar com tampoc ho necessita el carnestoltes de Rio o la matança del xai.
El confeti, el desplegament de llum i so, tot el treball de les colles és
purament de Salou i consegüentment ha de reconèixer-se, sense exotismes.
Carolina Figueras Pijuán, directora
artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
