Sembla
que hi ha menys ocellets engabiats als balcons de les cases. No se senten cants
de caderneres i canaris, com en temps de criança casolana. He vist alguns nois
que treien els seus ocells en gàbies al Parc de Nou Cambrils fa molt temps. Pot
ser que sigui per la conscienciació del benestar animal o aquest costum ja no
ha continuat, en tot cas celebro la no captivitat. Mentre escric, la meva gossa
em mira totalment entregada tombada al meu costat. Gossa, no hauria de ser un
insult, ella és la guardiana dels meus somnis, la còmplice perfecta de jocs i
silencis, la meva font d’oxitocina i l’únic ser que aconsegueix calmar l’aigua
trèmula que conté el got de les meves inquietuds diàries. Això de l’aigua és metàfora
del meu marit. Prop del mercat municipal de Salou hi ha un edifici que alberga
a persones de diferents ètnies, està degenerant i la façana necessita
reparació. Els balcons acumulen atuells bruts i acolorides mostres dels seus
inquilins. Allí una catifa, uns draps i unes llums, signes identitaris d’un
present que no és el seu. Els ocellets cantaries han estat substituïts per
persones que al seu país d’origen vivien a peu de carrer en un continu mirar i
ser mirat, amb xerrameca habitual i proximitat d’autèntica comunitat. Destaca
una senyora gran que fa anar un ventall amb la mirada absent. Segurament va
arribar amb la promesa d’una millor estada, i és possible que la tingui, però
jo la percebo desubicada i trista, mentre la seva neta que aprèn català a l’escola
i la seva llengua d’origen a casa, ronda al llarg del balcó amb una ostentosa
bicicleta de nena europea i ja no coneixerà la seva típica xerrada de cadira al
carrer amb veïns més amigables. Tots dos gestos són totalment automàtics i
elles conviuen, però, des de la barrera, en un món que tampoc és el seu. En una
altra vorera, a pocs metres, s’ajunten tres homes de similar ètnia, amb les
seves motos i bicicletes, esperant que els facin un encàrrec d’una empresa
explotadora de transport de menjar, no és necessari assenyalar els abusos
espanyols a l’Àsia, ja n’hi ha aquí contra tots els nostres residents. Ells,
parlant recolzats en un banc, també veuen la vida passar com els propietaris de
basars i petites botigues d’alimentació d’últim moment.
Recordo
les cadires a les portes obertes tot el dia, sense desconfiança, de les cases
del Grup Sant Pau de Cambrils en els anys seixanta i per igual, als veïns del
carrer Bolívia en Sant Martí, Barcelona, que es va quedar a l’ombra de la
modernitat postolímpica, durant les revetlles i altres esdeveniments. El batec
dels humils, aquella certa relaxació que no passava res a no ser un succés
extraordinari com les negres cròniques, però molt llunyanes, que portava El
caso. Aquests veïns s’ajudaven en tot, i rara discussió hi havia.
Durant
un d’aquests passejos obligats per a anar a fisioteràpia, un penjador que es
mou amb el vent en ple carrer Barcelona, enmig de productes anodins que
poguessin estar en qualsevol lloc, va cridar la meva atenció; I love sluts,
resava una samarreta. Hi haurà qui ho prengui com una ocurrència divertida,
molt anglosaxona i encara que sigui per a igualar-se en xavacaneria
internacional, falten les samarretes amb l’eslògan Me gustan los
empotradores. Sempre sortim nosaltres perdent. Ja saben gosses i zorras,
però en la intimitat, que està mal vist presumir. Per cert, el pipicà del
mercat ambulant de Salou, on aparquen caravanes a pernoctar, incloent-hi
sigil·loses pixades humanes en la tanca d’arbustos de l’institut, perd litres i
litres d’aigua de reg. No estem per a malbarataments.
Ha
de ser el nou prisma amb el qual mirem la vida a través de les pantalles, és el
veïnat postdigital, o que tot això és el resultat de l’excel·lència turística,
l’emprenedoria empresarial i la globalització.
En tot cas, no veig el benefici ni la poètica multicultural.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
