Estic
segura que a l’hora d’identificar la marca personal de Michael Jackson, algú
apuntaria al barret. El més evident són els guants, encara que hi ha altres
detalls com les bandes en les mànigues i els mitjons blancs. Això és el gimmick. La diferència que ens farà
recórrer una vegada i una altra al personatge per molt que ens falli la
memòria. El truc que ens trasllada i reviu cada cançó, situació viscuda i
emoció experimentada al llarg de la vida.
Passejar
pel mercat ambulant dels dilluns a l’estiu, a Salou és, a més d’un exercici de
santedat i supervivència, una ocasió única per a descobrir els trucs del
personal. Ja no val allò “¡Que me lo quitan de las manos!”. Ni això de “¡La que
sabe se aprovecha!”. Els eslògans comercials més populars han passat a l’oblit
gràcies al bombardeig constant en el mòbil per part dels nous comerços digitals
de la Ruta de la Seda.
I,
així i tot, entre aroma de xurros i oli recremat... caminant en les invisibles
sendes d’elefants, acompanyada de tota mena de cançons, clars exponents de la
nacionalitat dels venedors, destaca una veu entre tots. És un home que
cantusseja amb un to divertit des del fons del seu raconet. La seva veu
arrossega a la gent a la paradeta igual que l’aroma del menjar seduïa als
dibuixos animats de la Warner Bros i, per no oblidar-se del talent local, a
Carpanta, de José Escobar.
Els
confesso que soc fan de Frank Miller, guionista i autor gràfic de Sin City i 300, un geni capaç de generar tota mena d’emocions en la meva
percepció estètica, però per al cas, Carpanta i els sempre famolencs dibuixos
animats dels anys setanta darrere d’una estela de menjar, em serveixen per a
descriure aquest crit d'atenció de l’home que fa de la seva marca personal una
de les poques raons per acostar-se a veure què ven i somriure sota el sol,
mentre eludim els penjolls dels tendals, els cossos suosos, els venedors
esgotats i apàtics que fan una mossegada per aguantar, els cotxets elèctrics i
la pols del camí.
Al
mercadet de Cambrils i de Miami vaig conèixer un altre artista. El senyor amb
minusvalidesa que tocava l’acordió. Quan feia sonar Sous le ciel de Paris, s’emplenaven els ulls de llàgrimes...
Primer, perquè mai hi aniré, a París, i després perquè la música i el talent
d’aquell home valia molt més que les almoines que recollia.
Aquest
personatge que tot ho canta com si fos una broma ha aconseguit captar la meva
atenció i això, ja, és un triomf que no omplirà concerts, però deixarà una
traça d’humanitat fora de la venda apoteòsica d’internet per a tot aquell que
sigui capaç d’apreciar-ho.
Un
somriure, l’única cosa gratis en el mercat ambulant i que tant és d'agrair.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
