Els
qui em coneixen, que no són molts, saben que és molt difícil que em quedi sense
paraules. Hi ha ocasions en què sí que tinc paraules, però no les puc dir sota
pena de sofrir conseqüències gens desitjables. En aquesta gran mentida
col·lectiva i global en la qual estem hi ha uns certs temes que no es poden
tocar. Sense anar més lluny, en aquesta Espanya nostra, qualsevol acostament a
la veritat que s’aproximi a aquesta execrable família regnant vindrà
inexorablement amb un cost per a qui s’atreveixi tant, si més no, a esmentar
algun aspecte negatiu. Una família, que, d’altra banda, i després de tres-cents
anys en la direcció de l’estat, no sols no ha aportat res positiu al país sinó
tot el contrari. Qui s’hagi preocupat de conèixer la història bé ho sabrà,
sobren els exemples. Però no és sobre tan insigne dinastia sobre el que vull
escriure sinó d’altra fosca, permanent, espasa que plana sobre els nostres caps
si ens atrevim a esmentar genocidis televisats, atropellaments a totes les
regles de conducta entre estats i països que se suposen que són el garant de la
pau i l’estabilitat del món. Hi ha un poble, que pel seu terrible passat, ha
renunciat a qualsevol indici d’humanitat deixant-me sense paraules amb els
quals adjectivar la barbàrie diària infligida sobre una població indefensa. Una
població que des de 1948 s’ha vist de manera constant i contínuament abusada de
totes les formes imaginables. Qualsevol crítica, per molt vetllada que sigui,
es veurà sistemàticament titllada d’anti això o allò. El silenci del món és
eixordador. I és que la base sobre la qual aquest estat, país, basa tot el seu
màrqueting de destrucció té el seu origen en uns textos mil·lenaris que
suposadament li atorguen el dret a governar una terra que no és la seva i en la
qual els habitants que allí viuen des de mil·lennis són una nosa del qual cal
desfer-se per qualsevol mitjà. Un estat que té la descaradura de dir-se
democràtic i de tenir l’exèrcit més moral del món. Un estat que usa la por,
l’amenaça i el victimisme per a continuar afirmant la seva primacia sobre uns
territoris que no li pertanyen. És una anomalia històrica. I no els nego el
dret de viure en aquesta zona. Però potser no es tracta només de viure sinó
conviure en igualtat de drets amb totes les persones que ocupen el territori.
Però als supremacistes ètnics no els basta conviure, volen ser els únics, els
millors, menyspreant així a qualsevol ésser humà que no sigui de la seva part i
de la seva tribu. De tot això només em queda el regust amarg d’estar veient en
directe la mort d’éssers humans i la destrucció de la seva manera de viure.
Contra això no hi ha veus autoritzades que s’alcin per a denunciar de manera
clara i rotunda que un poble que renega de les més bàsiques lleis de
convivència entre humans ha de ser exclòs de la comunitat internacional. Però
no, tot el contrari, continuem venent-los armes perquè puguin continuar amb el
seu anihilament contra un poble el qual no li importa a ningú. Així que només
em queda una paraula: fàstic.
Una col·laboració d’Hispània Posterior.
