No
enumeraré les vegades que em vaig despertar en el meu llit tocant una cosa
humida... i era un ocellet del pati que havia xocat contra un finestral de la
cuina i que la meva gossa m’havia portat. No em produeix especial riure, és una
llàstima de vida perduda, un recordatori de l’efímer, però sí que m’aviva el
somriure de què significa la naturalesa de cadascú i com aplica el seu instint
amb, fins i tot, lleialtat. No hi ha animals dolents, que matin per plaer. No
hi ha orques assassines ni taurons mesquins. Els dofins, els micos, els lleons
(fins i tot el fabulós rei lleó idealitzat) i els gats també exerceixen el seu
masclisme i violen si els convé.
El
que succeeix és que a la meva gossa no li tinc en compte l’instint de caçadora,
l’estimo molt més que a una cosina llunyana amb qui no comparteixo res. El gen
no obliga a estimar. No puc explicar-li (a la gossa) que em fa pena l’ocellet
mort.
Fa
uns mesos em vaig trobar un ocellet mort dins d’un paraigua tancat i penjat al
pati. Si us dic que em van caure les llàgrimes no me n’avergonyeixo. Havia
sentit un piular, i pensant que havia caigut d’un niu, vaig buscar i vaig
buscar, però no el vaig trobar.
Aquesta
soc jo, la que es commou per la fragilitat d’un altre ser que ha mort en
solitud, anònima i tan inútilment.
La
tendresa cotitza cara i, si us plau, us ho prego, ni una paraula a la cosina
llunyana que aquesta se n’aprofitaria per fer mal. Tota una vida per guanyar
confiança sota el sostre inapel·lable de la família i un segon per a perdre-la.
Per sempre. També és instint.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
