Encara
no havia complert els sis anys. Aquell Nadal, els meus pares i jo vam ser a
casa d’Ismael Fortuny i la meva tia Pepita a passar les festes. Beneïda
infància.
Seria
allí a Cambrils on anava a trobar-me amb el teatre per primera vegada. L’antic
Grup de Teatre del Casal Parroquial, representava Els pastorets.
En
lloc d’enamorar-me de l’escenari i de deixar-me atrapar pel fulgor d’artistes,
decorats i llums, vaig pensar que allò m’era llunyà i que no tindria
oportunitat de pujar a un escenari. Les seves escenes, en la meitat dels anys
seixanta, persisteixen en la meva memòria amb absoluta nitidesa i l’olor, la
fusta... la colònia dels nens i els caramels. I l’altra aroma de la més dolça
il·lusió. Perquè l’hivern, a més de fred i malles de llana, Vicks Vaporup,
xarops per la tos, castanyes i moniatos de carrer, era una promesa de llumetes,
torrons, caga tió i humils regals que omplien l’oci de tot l'any. Entre ells,
les nines. Hi ha qui ha consultat en un fòrum d’internet si existeix perfum que
faci olor de nina... i a xiclet Bazooka. M’hi apunto, vull comprar-ne una
capsa. No cal més per retornar a l’únic món que solament una pot guionitzar
tantes vegades com vulgui i dirigir-lo...
Podeu
creure-ho o no; durant aquella tarda, recordo que portava un gorro de llana,
d’aquells d’estil passamuntanyes, que vaig perdre entre les butaques. El que no
s’ha perdut és la fascinació del descobriment que darrere d’una cortina, la
gent preparava coses i després en obrir-la... t’inundaven d’emoció i sorpresa.
Quatre
anys més tard aquella nena més aviat tímida que solament feia l’acte del poema
de Nadal a casa i per molta insistència familiar, en obrir-se la cortina,
debutava com a narradora del Flautista d’Hamelín al Centre Moral i Cultural del
Poble Nou amb el festival del col·legi, i tres anys més tard tornava a
l’escenari fent ballet en el teatre l’Aliança de Poble Nou a Barcelona. Més
tard, darrere de centenars de cortines en tants escenaris, vaig continuar un
camí professional.
Qui
ho haguera dit? Vaja, no era tan llunyà com vaig creure aquella tarda d’orelles
vermelles per la calor del local i l’estranya expectació davant el que estava
mirant i aplaudint.
Podrem
dir que hem anat a Londres i a Broadway... o a Madrid al teatre. Jo vaig
anar-hi a Cambrils, per primer cop i n’estic força contenta de manifestar-ho.
L’art que es fa al poble traspassa fronteres tant mentals com físiques. I té el
mateix valor que els de les grans ciutats.
Sí
recordar és reviure, estimar la memòria és posar a lloc les emocions i les
persones. És eternitzar el fet de saber i poder donar les gràcies.
A La
Teca Teatre, especialment a Josep Maria Pellicer pel tracte posterior ja com
adults, i a la meva família Fortuny-Figueras, per un Nadal feliç i
inesborrable, que fa de la infància aquest lloc al qual tornem per a continuar
il·lusionant-nos i entendre que encara som aquells, dels quals ja no en queda
ni rastre.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
