Jo
pensava, il·lusa, que amb l’era digital això del provincianisme ranci s’havia
acabat. La ignorància es pot curar amb alguns llibres, encara que una amiga
meva molt de la broma assegura que la cultura la persegueix, però ella corre
més. Ens queda Google per a fer autodiagnòstics mèdics, treballs d’estudiants
ganduls, robatoris intel·lectuals i en general per a consum d’informació
immediata.
Observo
que el provincianisme no és un estat propi dels habitants allunyats dels
nuclis, sinó dels molt mal informats i inclús una mica massa espavilats. Em
passa amb això del cabaret. És esmentar-ho i es nota en l’aire una suspicàcia
que fa olor de naftalina.
El
cabaret que a Espanya va ser en anys foscos l’antre de perdició de dones
obligades a beure sense tenir set i a despullar-se perquè els clients
beguessin... comptant amb boníssims artistes entre xarrup i xarrup, a Europa
sempre va ser una avantguarda cultural. El cabaret és ric i versàtil, però cal
haver-lo viscut o documentar-se a consciència, no és copiar un vídeo de Fosse,
ni passar-se una boa de plomes barata de basar per l’entrecuix, intentant
semblar qualsevol cosa menys una dona artista.
El
meu metge, el de veritat i no el de Google, em prohibirà estar en xarxes. Això
és molt difícil. Vaig estar dos anys sense Facebook i a més de mentalment
fabulosa i no hiperinformada amb estupideses, gairebé perdo contacte amb els
meus companys i col·legues. Entre ells, els del cabaret autèntic que adoro.
En
el mòbil m’assalten fotos i vídeos de gent que mai han treballat en un
escenari, ni passat fam per culpa de males empreses, malgrat les il·lusions i
els entrebancs. Ni fred, ni tres dies sencers viatjant, actuant i sense dormir
en un llit. Amb la seva plàcida convicció escriuen coses com Sold out per a
anunciar que han omplert un acte que, per descomptat, estava tot venut... a tants
familiars i amics per actuant, els comptes surten bé. Però això no és èxit. Ni
tan sols talent i molt menys atorga credibilitat. Instagram amb aquest goig
totalment imaginari del tot venut, casolà provincià i damunt amateur, no és
garantia de res més que de postura o el que abans es deia vull i no puc. A
base d’autoengany, es convenç els immediats voltants que això que es
publicita té alguna classe de qualitat. Que no.
Una
vegada vaig ser amateur, tenia setze anys i trepitjava escenaris cobrant, amb
un carnet de professional que avui no se li demana a ningú per a fer de
l’actuació un ofici. Per tenir dret a treballar, i mira que hi ha titulitis a
la vora. Mai ens vam demanar un títol, treballant en un teatre a dues funcions
diàries, ni ho vàrem demanar als coreògrafs que ens van obrir camí. He donat
oportunitats a principiants amb la condició de fer mèrits. No he trencat la cadena de lleialtat i
coneixement entre la vella guàrdia i els principiants.
El
que no entenc és que aquest amateurisme artístic, aquest tan mal fer les coses
del cabaret de la senyoreta Pepis (que gran em fa dir això) i les varietats
vergonyoses, sorgeixi precisament de llocs que no cobren gens barat, dirigides
per persones que mai van guanyar un duro actuant a l’escenari. Que a sobre
estava mal vist.
Llavors,
diria que menys suspicàcies per tot el que un artista polivalent porta a la
seva esquena que a última hora és experiència, coneixement del medi i una mica
més d’obertura mental.
Quan
el que és nou entra per la porta, la desconfiança surt per la finestra... passa
en tots els petits cercles laborals, petites ciutats i ments. Ja ho deia un
company músic fa molts anys: en arribar a un lloc petit, tot va bé, fins que et
veuen com una amenaça perquè... et dediques al mateix i —menys les pistoles
dels vaquers del OK Corral amb Ennio Morricone de fons—, no hi ha lloc per als
dos en aquest poble. S’acaba la simpatia i comença el rumor.
No
ens salva la modernitat, solament el criteri.
Per
això, quan veig imatges que es venen tan triomfalment, quan ja ho fèiem tot fa
trenta anys i molt millor, havent après dels autèntics veterans que ens van
transmetre aquest ofici, em queda l’estupefacció de ser testimoni del continu
engany totalment establert i les poquíssimes expectatives laborals alegrement
estafades. No és rigidesa, soc immune a l’enveja. És llàstima i sublevació.
Cap
dels qui vam mantenir aquesta professió i encara lluitem per millorar-la
desitgem contemplar la decadència de l’espectacle popular i també gènere
original de la nostra cultura, en mans dels provincians, els del veïnat
comarcal i els d’internet.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
