La
vida a vegades et condueix per camins pels quals ni tan sols saps que estàs
transitant. L’estoïcisme sempre va ser un component assumit en la meva família.
No demostrar els sentiments. Un hieratisme davant els sentiments propis i
aliens. Una duresa interior que acabava castigant les emocions més senzilles
que un pogués tenir. Aquests desequilibris, aquesta anti harmonia, produeixen
éssers durs, a vegades irreflexius, profundament dolguts i en constant
conflicte. Si bé el conflicte, en la màgia contínua de la vida, és generador i
creador, produeix noves tesis amb la qual seguir l’espiral de destrucció i
creació com si es tractés d’un déu hindú. Pensant en Sèneca, de Marc Aureli, es
va un lliscant pel pendent de l’ataràxia. No crec que la negació sigui un punt
vital en el qual un vulgui trobar-se.
No
nego, no obstant això, que uns certs valors de contenció personal i emocional
siguin descartables, però d’allí a convertir-se en estàtua de carn hi ha un
abisme que l’única cosa que aconsegueix és éssers aliens a la meravellosa
contradicció de la vida. Això que precisament val la pena que sigui viscuda. Ho
dic perquè sembla que ara qualsevol persona que es creu amb un mínim de
profunditat acaba declarant-se estoic. Això sense saber el que realment
significa i implica.
I
això em porta al tema del jardí. La vida sempre ofereix sorpreses i una que
m’ha donat és arribar a conèixer un personatge, perquè no m’atreviria a dir que
conec a la persona, que des d’una roca a l’altre costat d’aquest meravellós mar
que ens banya, ha omplert de reflexions, reavaluacions vitals, la meva vida. El
personatge en qüestió ha escrit un llibre en el qual fa un repàs a les
principals escoles de pensament del classicisme grec. En ell va desgranant les
escoles filosòfiques de l’estoïcisme, epicureisme, cinisme i escepticisme. I
dins d’aquest epicureisme, sempre mal entès, parla del jardí d’Epicur.
Estem
en un moment de la civilització occidental en el qual els ensenyaments derivats
d’aquest jardí als afores d’Atenes ens podrien donar una cura d’humilitat
davant la hibris incontenible del present. Tant en l’àmbit personal com a
escala de la civilització. L’estudi i comprensió de les idees i pensaments els
quals ens van precedir poden ser una font d’inspiració que faci que transitem
aquests moments d’incertesa, buit i nihilisme que ara vivim. Els problemes que
ara ens afligeixen no són nous. No hi som en el cim d’un desenvolupament lineal
de la història sinó en un moment com un altre qualsevol en què la roda de la
vida ens situa davant les incògnites de sempre. No som únics ni especials,
només som homes davant les incògnites. Atrevim-nos a preguntar les dubtes de
sempre.
Busquem
aquest jardí. Reunim-nos sota l’ombra d’aquesta parra i beguem el got fresc de
la vida.
Una col·laboració d’Hispania Posterior.
