En
una societat amb alta contaminació acústica, que s’insonoritza en edificis, amb
barreres en autovies davant de zones habitades i on s’usen els auriculars,
afavorint l’aïllament com una mesura més d’independència i de gaudir de la
tranquil·litat, és absolutament necessari que els centres educatius molestin
els veïns a cada hora d’entrada i sortida amb música? Vull dir, qui i on
decideix la música que estem obligats a escoltar? Per què aquesta cançó sí i
una altra no?
Quina
normativa municipal consent el soroll gratuït que afecta els edificis propers?
Ja que fins i tot el veí té unes hores estipulades per a poder fer obres, i cap
és silenciosa.
Això
no és una queixa. És una observació de la pèrdua de qualitat de vida en un
entorn urbà. Ho dic amb tot el deure que desitjo aplicar a qui m’ho exigeixen.
Tant que es parla de la contaminació acústica!
Què
té d’educatiu fer soroll musical, que ni ens va ni ens ve, a sumar amb les
inevitables radials, podadores i maquinària d’obra? És normal o acceptable anar
pel carrer, al súper o a l’hospital cadascú amb el seu altaveu i les cançonetes
de moda? Com si fóssim els setanta amb el radiocasset a sobre de l’espatlla al
mig del Bronx? Si la missió del centre és formar joves, potser seria convenient
plantejar-se començar per deixar alguna cosa a l’elecció lliure de les altres
persones. El silenci, per exemple.
Res!
A despertar-se amb l’estridència de l’altaveu escolar... tant si has fet
guàrdia de nit com si t’estàs malalt o simplement vols dormir una mica més!
Escoltar
música és igual que decidir què menjar, practicar sexe i anar al vàter. És una
cosa personal, una qüestió de tenir un espai íntim per a fer-ne ús com a més
plagui.
Encara
recordo aquell excel·lent violinista que tocava en una cantonada per poder
menjar, i uns policies el van fer fora perquè molestava. La música actual, si
no és escollida, no amanseix les feres, les allibera.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
