dimecres, 9 d’octubre del 2024

Pas de frontera

 


L’altre dia, un amic va dir-me que Salou és un pas de frontera i no una ciutat. Ho trobo molt encertat en casos com el que explicaré més a baix i per les estranyes maniobres de gent que no necessita empadronar-se i es comporta sospitosament en alguns llocs. Això en temps d’Esteve Ferran era quasi invisible o inexistent. Es resumia a alguns discrets xalets de plaer i poc més. Hi havia, més vergonya i menys ostentació.

En 1994, davant l’estupefacció dels artistes locals i tot just abans de començar la temporada al juny, l’empresa de Galas Salou va decidir arrendar la sala a l’empresa de Palace Lloret. Penseu que dos goril·les de la porta no ens van deixar entrar a veure el show ni pagant. L’invent els va funcionar dos anys. Pena, cap. La majoria eren empleats sense permís de residència ni treball.

En 1996 un tal J. S., relacionat amb Pacha, es va posar al capdavant de Galas i una amiga, assabentada, em va avisar per a una reunió. Hi havia un senyor que venia jaquetes de pell, excursions en 4x4 i celler variat als turistes, captant-los en l’accés d’entrada a Salou, en el mateix autocar. Aquest senyor, que tenia la mala sort que cada any se li incendiés el seu local i amb això es perdés la seva comptabilitat, va aconsellar que es contractés la nena ballarina de flamenc de deu anys Belén López, de Bonavista. Em va tocar anar a buscar-la, no sense objeccions perquè està encara prohibit per llei treballar de nit sent menor, però els seus pares responien amb el permís del jutge. Belén acabava de passar per un programa de televisió presentat per Teresa Rabal i era molt coneguda.

Als turistes la idea de veure menors de nit no els sembla bé, ho consideren explotació. Les autoritats, també i és sabut que hi ha hotels i ressorts de Salou que han pagat multes de 6.000 euros per tenir xous amb menors, sense cap permís, és clar. El permís és puntual per una nit, una tele, una gala i no de temporada. Ignoro si encara es fa, però, a principis dels anys 2000, era corrent i algunes acadèmies van fer caixa amb la il·lusió dels menors. Hacer tablas, es deia, una activitat meritòria il·legal.

Començàvem la temporada amb un magnífic ballet d’espanyol, un estupend mag internacional i la seva partenaire i el meu ballet modern, tots de Barcelona, presentant el gran company i director d’hotel, Tolo Pons. Tots ells, menys Belén que era imposició del venedor de jaquetes i vins, van venir a Salou per la meva paraula, en la confiança de signar els contractes la setmana vinent. Tot havia d’anar bé perquè el citat engalipador, com es va demostrar, es va comprometre a portar els autocars per a cobrir l’obertura de tres nits setmanals i, a més, cada guia o recepcionista guanyava sis euros per tiquet. Allí hi guanyava tothom.

Dic que, coneixent la sala i el sistema durant tres temporades, vàrem debutar. Però a la tercera setmana, el tal J. S. ens va deixar a tots al carrer sense explicació, sense els contractes signats, amb un deute econòmic i amb la temporada de contractacions de bolos de festa major perduda. La meva reputació com a directora artística que havia embarcat a tots es va ressentir per primera vegada a la meva vida. La majoria dels meus companys en aquella nefasta experiència van excusar-me pel succeït com un incident més de mals empresaris que juguen amb el pa dels artistes, però dol igual. Ens han estafat tantes vegades que rar és qui pot dir que s’ho ha estalviat.

Aquest va ser el final de Galas, on ningú va donar la cara. El senyor dels licors i els 4x4, que prometia els autocars diaris va desaparèixer culpant als pools (maneig d’excursions) locals. El treball dels caps del pool era omplir autocars i no ser crítics d’espectacles, però, així i tot, i si és cert que ells van ser els responsables, tal com van acusar-los J. S., i l’engalipador, haurien de saber que van destrossar la confiança, la inversió en vestuari, les fiances dels apartaments i la feina tan inestable de més de 25 persones en un xou que tenia tanta o més qualitat que els predecessors en temps gloriosos.

Conclusió: Si el senyor Enric Catá, abandona el vaixell... (el 1994) abandona’l tu també. O com es diu a Broadway dels musicals acabats: “No vulguis ressuscitar un mort”.

Els artistes no tenim per què ser empresaris. I si ho som, és per companyonia i per la necessitat de confiar en els qui proporcionen els mitjans. Tela marinera... és una frase que li ve al detall al tal J. S.

Tots els artistes vam aprendre aquella mala lliçó i la vam superar en els següents anys amb menys esglais i més èxits.

He llegit que a Belén López també la van enganyar sent més gran. No cal dir-ho... sembla que és un preu a pagar, no és país per empresaris decents. Ara torna ja adulta i triomfant a Tarragona, a casa seva, amb el seu espectacle.

La vida artística és una carrera de fons.

Ben fet. Me n’alegro. Enhorabona, Belén!

Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.