Avui,
quan es compleixen quasi divuit anys de la meva tornada com a resident a
Turquia, m’he emportat a la boca, en un restaurant en ple centre de Salou, uns
trossos de lahmacun, i tota una sèrie
de vivències, cares i emocions s’han anat escampant per la meva memòria
infal·lible. Duren vuit hores després, aquí davant del portàtil. Al territori,
almenys jo, se l’estima per les seves bones gents, els seus paisatges, la seva
història i el seu menjar. A més, Turquia m’ho ha donat professionalment tot, la
qual cosa no m’ha donat la meva terra, barallant-ho cada dia amb dents i
ungles, tenint tres posicions laborals i amb molt de gust.
No
és un retret, és l’afirmació de la manca que ja és costum cap als treballadors
locals i això que en aquell moment ser dona, europea i cap, cobrant més que
alguns senyors amb els qui tenia forçosament que treballar, no era del seu gust
i me la tenien jurada.
Aquesta
experiència adquirida de superació personal, amb un equip de set nacionalitats
en quatre ressorts de cinc estrelles, un boníssim cap general d’entreteniment,
Erkan G. Bey, i tantes dificultats com èxits, es va desplomar com un castell de
naips en tornar a casa, en comprovar que aquí tot estava pitjor. Menys
respecte, menys treball i menys sous d’acord amb les capacitats demostrades
dels artistes que conec. Ni ho vaig intentar, no n’hi havia prou amb la bona
voluntat, era necessari canviar la mentalitat dels empresaris.
Després
de passejar i nedar entre ruïnes gregues i romanes. De contemplar una ciutat
enfonsada en la mar. De caminar entre els focs que sorgeixen de les roques
d’una muntanya. Fora del circuit de paquet turístic. D’extasiar-me en les seves
aigües cristal·lines i sentir-me la princesa del paixà. De conèixer els seus
costums, els seus sentiments i els seus valors i de posar nom a persones que
t’ho donen tot per molt poc, n’hi ha hagut prou amb entrar al restaurant, dir
“Bon dia”, “Com està vostè?”, i quatre cosetes més en el seu idioma per abraçar
la calidesa i l’atenció gentil d’aquells anys en les persones a càrrec del
restaurant. Tots hem sigut capaços de crear un vincle espontani i autèntic.
Som
germans mediterranis, ens assemblem en emocions com l’amor propi i la superació
que expressem de distinta forma, però ells, a més, són asiàtics i no àrabs com
molts creuen.
Reconec
que vaig sortir d’Istanbul després de viure en Antalya vint-i-sis mesos,
plorant en l’avió i per decisió pròpia, ja que em renovaven el contracte, però
no a la meitat de l’equip i el meu cap marxava. En marxar tots, va haver-hi
altres, però ja no era una marca pròpia de la nostra empresa que les altres
venien a espiar... era bona, però ja no era la sorpresa ni l’enveja del gremi.
Si
alguna cosa vaig aprendre en aquella babel de russos, ucraïnesos, romanesos,
búlgars, turcs, anglesos i brasilers xampurrejant un anglès indispensable per a
entendre’ns i fer espectacles de qualitat, és els qui són els teus aliats, les
mateixes persones de les quals ets responsable en un grau que no permet errors.
I la lleialtat, que no he conegut en aquest país nostre ni en la meva
professió. Una a prova de nacionalismes, tragèdies històriques i revenges
heretades de pobles i ètnies uns contra els altres. Uns valors aglutinats per
la supervivència i la constància.
Els
turcs no són Erdoğan, ni ell representa a les persones que jo he conegut amb
gran consciència de llibertat i res d’integrisme. La meva passió turca era la
felicitat de comprendre, respectar i ser corresposta, malgrat la gran
competitivitat existent. En passar els anys conservem la mateixa estima.
Aquells companys, que ara són caps, m’han demanat tornar diverses vegades. He
plorat en dir que no, en penjar el telèfon. Mai m’havia sentit tan dividida per
no poder acceptar una feina.
Tornarem
al restaurant de Salou, l’Ararat, per bulgur, Adana kebab i borek. Són els seus
sabors de moment els únics vehicles, mai oblidats i emocionals, capaços de
portar-me a 3.000 quilòmetres i a un temps de felicitat, repte i compromís.
Amb
cada mossegada, sentiments de fraternitat i amor a aquella terra sorgiran del
meu cor, que ha arribat a ser mig turc, per la sort amb les persones conegudes
i per la satisfacció professional que va suposar viure en primera persona
l’immens avantatge que els turcs porten en tota la ribera mediterrània pel que
fa als estàndards de qualitat turística.
No
us adormiu pensant que la Costa Daurada puja de nivell, no és comparable, viviu
enganyats.
L’experiència va ser tan irrepetible, com a emigrant privilegiada i no ho passo per alt, que temo tornar on soc sovint convidada i enyorada per no trobar tot allò que vaig deixar i pel que avui encara dono les gràcies. No hi ha supèrbia en la veritat inapel·lable, hi ha persones, feina i fets. Es diu, simplement, ser la primera catalana i espanyola, en el primer hòlding del país; MNG. Com diu el José Mota: “No te digo que me lo mejores, iguálamelo”.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
