Si
fa uns mesos em vaig trobar amb un l’estrany cas de l’onanisme municipal pel
qual l’àrea d’empadronament i estadística de Salou m’exigia la signatura del
meu germà menor autoritzant-me per ser resident en el meu propi domicili, tot i
estar clarament al marge de l’única llei sobre aquest tema, tant autonòmica com
nacional, aquí us porto una altra batalleta. Li diuen a un amic meu que ha anat
a l’Hospital Lleuger de Cambrils a sol·licitar el seu metge de capçalera com a
nou resident —amb contracte de lloguer des de fa poc d’un mes—, que ha de
presentar el certificat del padró i que, si no pot justificar una raó, romandrà
exclòs del servei ordinari. Excepcionalment, seria tractat com un desplaçat o
per urgència, sense dret al metge de capçalera. A més, li deneguen la
inscripció argumentant que no tenen metges (?). Una nova mena de migrant: el
sanitari.
És
molt curiós que a aquest amic, en fer la mateixa sol·licitud en el CAP de
Salou, uns mesos abans, no li van exigir cap comprovant municipal. Com va això?
En una ciutat sí, però en la del costat no? No és l’Institut Català de la
Salut, Gencat, en tot cas, qui estableix la normativa?
L’independentisme
de les administracions, que en general estan adscrites a un sistema regit pel
govern nacional i l’autonòmic amb uns protocols clarament establerts, ens
supera. Fins i tot a vostè, que probablement no ho sap perquè mai s’ha vist en
la situació de canviar de ciutat. Ara, fins i tot els gestors dels serveis
mèdics locals decideixen si un és un ciutadà espanyol de ple dret o queda retratat
sota aquest eufemisme de desplaçat,
per no dir una altra cosa que podria donar lloc a malentesos o ofenses.
Cotitza
tota la vida, paga impostos, si et canvies d’habitatge, espera que t’acceptin
al centre sanitari del territori català on vius i treballes, i si no, reclama.
Després es queixen que la burocràcia col·lapsa. En el cas del meu amic, i en el
meu, no es tracta d’ignorància dels drets, sinó d’omissió dels deures dels
funcionaris dels principals i més bàsics ens de la ciutat. No recorrin vostès a
aquella històrica dissolució del califat de Còrdova, que ens queda més lluny.
Tants paranys per a unes úniques lleis. Totes les que se salten aquestes
administracions de taifes.
Carolina
Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre
Memorias de una corista.
