Em
trobo en un box, en una estança amb aproximadament vuit espais separats
únicament per cortines. El que se suposa una sessió de teràpia adquireix tints
sorprenents. Només se senten tres dones criticant Cristina Pedroche i la seva
inclinació a mostrar-se el menys vestida possible. Per alguna regla que no està
al meu abast, ni ganes, resulta que mostrar-se lleugera de roba és
hipercriticable perquè afegeixen: “I això que va de feminista!”. No està bé
intervenir en converses alienes i em quedo amb les ganes de fer l’incís que
grans dones, gens taujanes, han lluitat i estat admirades per altres dones a
través de l’espectacle, el seminú reivindicatiu de la seva llibertat i la
ruptura de les normes socials. Canviï vostè norma per prejudici.
Després
li toca a Neus Asensi, que és estomacada pels seus retocs facials. Neus, a qui
vaig conèixer com a il·lusionada ballarina i vedet en el teatre Arnau el 1984 i
que va lluitar durament en la seva trajectòria com a actriu. I de pas, el
menyspreu a Cher... “Encara viu?”. I a Madonna, que és catalogada de vella amb
aquest dubte cruel de si encara segueix en actiu, com si fos pecat o estigués
prohibit tenir tres anys més que jo i sortir a l’escenari perquè pot. Exactament,
com aquesta que signa, molt ben desvestida durant més de dues dècades
apoteòsiques, de professió artista (i decent).
Si
he dit sorprenent, al principi, és pels temps que corren. Aquesta no és una
banal conversa de grup de whatsapp de machirulos, és un afusellament
organitzat per senyores en la trentena, algunes mares de família i amb una
cultura, encara que s’expressen com dones ignorants dels anys 20 o els 60 ―el
box em trasllada en el temps― que parlaven per no callar i per fer mal... Ja saben, la reputació.
Cada
època ha alimentat acèrrimes detractores per temes tan dispars com: portar
pantalons, el fet de fumar, conduir, ser cupletista o la inclusió en el mercat
laboral per abandó de la cura tradicional de la llar.
Que
cadascú té una opinió, és segur, però que sigui respectable, això són figues
d'un altre paner!, perquè, en general, el criteri se sustenta en una cosa
concreta, bàsicament saber de què es parla. Ni la Pedroche és menys feminista
per despullar-se, ni Madonna està condemnada al retir a l’estil japonès ―mori’s
vostè com un acte de patriotisme i deixi el país als joves― ni Asensi és ni
molt menys Carmen de Mairena.
Les
dones, pel que fa a les eleccions vitals d’altres dones, sou el pitjor, i no
m’hi incloc en aquesta confraria de desballestadores vocacionals. Em passa com
a l’humorista Berto Romero que avisa de la seva cleptomania de concepte, sigui
on sigui: “Ves amb compte si dius alguna cosa, prenc nota i ho faig servir”.
Gràcies, senyores per haver-me donat el tema d’aquest article, no us voldria
com a enemigues però com amigues tampoc. La verborrea destructiva fueteja el
meu enteniment. Sort del progrés... quina por!
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
