Cauen
les fulles amb dansa lenta,
dels plataners que l’aire atia,
cobrint els carrers
d’una tristesa
que la ciutat no es mereixia.
La
fullaraca, com catifa amarga,
s’acumula als racons oblidats,
testimoni mut de
la desídia
dels serveis de neteja municipals.
Cada
passa trenca el silenci,
un cruixit que sembla un lament,
com si els arbres ploressin
l’absència
d’un ordre just, d’un compromís valent.
Les
voreres ploren la tardor
i els infants juguen amb el caos efímer,
mentre els
regidors, amb resignació,
veuen la ciutat morta pel seu crim mesquí.
Salou,
vila d’or i turistes,
ara coberta per un mantell
que no brilla, que no
enlluerna,
que espera mans que la netegin.
Potser,
quan el vent torni a xiular
i la pluja s’endugui les fulles,
recordarem que
aquesta ciutat,
com la tardor, és urbs abandonada.
