No
vaig veure les campanades, però l’endemà me la van colar en un remix de
novetats, així que és impossible romandre indiferent. Això de la Pedroche, tant
anunciar i crear expectativa, lluny de semblar-se als abillaments de les vedets
del desaparegut Lido de París, és una espècie de creació que hibrida el
macramé, els atrapa somnis indis i la llenceria barata. Tant el Paco Navarro
com el Víctor Guerrero i Daniello, companys de music-hall, que dissenyen els
vestits de grans espectacles internacionals, ho hagueren fet amb gust exquisit
i luxe aclaparador.
Que
una dona es mostri amb poc material tèxtil no és sinònim de conducta
vergonyosa, indecent o criticable. Qui llueix desvestida és perquè pot, vol o
es dedica a això, com les models en qualsevol edat de l’art. El que em sembla
una vulgaritat és fabricar pedres de bijuteria amb sis litres de llet humana
per a reivindicar la maternitat. Una més, entre milers de dones que viuen en
aquest estat de gràcia.
Ha
estat inevitable, també, assabentar-me de l’existència d’una altra senyora, a
la qual no es pot anomenar ni presentadora, tan poc professional davant la
càmera i vulgar com Lalachus. Altra vegada torno al music-hall, pare de
l’exhibició frívola i glamurosa. Una dona amb classe sap col·locar-se: una cama
creuada, si s’intueix, i un posat elegant d’acord amb la situació. Es diu
vedet, encara que estigui comprant al súper.
Però
això de l’estampa de la vaca… és com per detenir-se a analitzar si en aquest
país no queda res més per fer parlar que una insana provocació al sentiment
religiós. No, la conscienciació sobre el respecte als cossos no normatius no
consisteix a convertir de l’obesitat en motiu d’orgull i satisfacció, almenys
des de la perspectiva dels problemes de salut que implica i del gran benefici
que això suposa per a la indústria de la bellesa, la qual es manté gràcies a la
no acceptació d’un mateix.
En
definitiva, en aquestes campanades el tema ha estat la llet materna i el símbol
de la vaca d’un programa caduc que mai vaig mirar per estrany. Sigui la
televisió pública o la privada, em queda preguntar a com va el minut de sou
d’aquestes senyores? I quin és el mèrit per obtenir aquesta distinció per
esgotar l’any amb les campanades? La fórmula televisiva està caient en la
tronada. Amb el comandament a la mà, he vist un popurri de programes dels 80 i
90 i no se’n salva cap. Tot allò que la societat va riure o va gaudir amb
l’entreteniment a casa està ara mal considerat en termes d’educació,
políticament incorrecte i profundament passat de moda. Caduc. El mateix diran,
amb tants telepredicadors de moda i aficionats mestres de res, que necessiten atenció i es bategen com
influencers, d’aquesta època ridícula els futurs sociòlegs, crítics i
tertulians d’aquí a vint-i-cinc anys.
La
memòria col·lectiva no perdona oblits i la història mentirà com sempre depèn
qui l’expliqui. Aquest no és país per a l’elegància ni per consolidar una
mentalitat moderna que escapi del concepte xaró en la televisió. Us deixo, que
torno a mirar l’esquetx de Mota on els pares es comuniquen amb les filles,
mitjançant TikTok. Un visionari.
Apaga!
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
