Calleja
em cau bé, i a més no té conte com el
de la frase feta. Empàtic, encara que sigui a costa de la producció d'un programa
de televisió, Volando voy, que a més
de voler recuperar l’esperit dels pobles, toca el cor, a cop d'emocions de les
seves gents. I aquí està el mèrit. Va ell tot predisposat on convingui i remou
aquests sentiments de les persones senzilles, que no saben la sort que tenen
fins que no veuen el seu territori des de l’helicòpter i es contemplen amb els
seus veïns, interpretant la pel·lícula de les seves vides fins llavors anònimes
i rutinàries. I, de sobte, sense fixar-me quin canal poso, me’l trobo a
Penelles, Lleida, reobrint un cinema, furgant en la memòria col·lectiva i
retornant la lluentor dels ulls i els somriures a totes les generacions
presents. Sense parlar català, lluny de provocar, amb la seva gorra de Castilla y León, es produeix la màgia.
Fa falta més gent com Jesús Calleja, que se salta les identitats autonòmiques
amb respecte, però com qui es menja les caselles del joc de l’Oca. Que uneixi i
que no divideixi. Que il·lusioni i no trunqui el possible futur en harmonia.
Cobra per això, sí, però conec uns quants que ho fan per fotre’ns cada dia amb
burocràcies i politiquejos. Amb Calleja percebo la noblesa de qui fa coses que
canvia vides, l’aconseguidor que connecta, aquesta mena de peça indispensable
per enganxar el tauler trencat d’arestes abismals, de la societat que ens ha
tocat viure.
Recordo
quan es plantejava una hipotètica invasió extraterrestre i com, llavors, el
discurs inspirat en la ficció, però tan real, es dirigia a totes les persones
del planeta sense distincions i la necessitat d’estar units contra el perill.
Ens
han fet creure que l’enemic som nosaltres, però han de succeir fets tràgics i
dramàtics perquè les persones rescatin la seva humanitat i s’oblidin de les
diferències, principalment de banderes i fronteres, siguin territorials o
mentals. Per això, Calleja i el seu idealisme de fer protagonista a cada
persona, no importa d’on sigui, en un país ricament divers i feliç en cada
racó, em commou. Porta bellesa i harmonia a la pantalla, mentre aquí fora,
entre els que mirem o l’ignorem, lliurem batalles per endavant perdudes, perquè
és de perdedors deixar que s’arrabassi tot el llegat de què i els qui som.
Crec
que podem ser catalans i admirar o estimar a Galícia, Cantàbria i Castella. Que
els andalusos, bascos i aragonesos sabrien voler-nos si estiguessin convivint
amb nosaltres, com fa Calleja, posant una immensa voluntat i satisfacció a unir i no a destruir tot el bo
que som capaços de fer.
Que
no ens sacsegi una altra desgràcia com a València, per haver de demostrar-ho, i
que com el vell cinema de Penelles, que ha tornat a obrir les portes, revifant
les històries i les identitats dels pobladors, hi hagi un punt de partida per a
una nova pel·lícula per realitzar en aquest país fragmentat que és incapaç de
mirar els problemes des de l’alt de l’helicòpter… perquè els murs que
s’aixequen a l’altura dels ulls impedeixen contemplar el bé comú i enfoquen
solament la individualitat que cada vegada ens allunya més. Entenguin, jo també
soc idealista.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
