En temps d’opinions ràpides i altaveus mediàtics omnipresents, mantenir el criteri propi és gairebé un acte subversiu. L’adoració acrítica pels comunicadors, l’adornen amb aires de veritat absoluta, però cal recordar que ni la lucidesa ve garantida per un micròfon, ni la discrepància és un pecat.
No revelaré les meves fonts. No per arrogància, sinó per convicció: pensar per una mateixa implica fer el camí amb prudència, però també amb llibertat. I cada dia em costa evitar sentir-me estafada —moralment i intel·lectualment— per aquestes hordes d’opinòlegs que omplen platós, columnes i podcasts.
Confesso que, a vegades, envejo el sou dels productors d’Alienígenes del Canal History. Van pel món, cercant les claus d’una teoria que pren forma amb troballes i fonaments casuals, inclús fregant el límit entre veritat i fantasia que, tanmateix, sedueix milions.
No sempre estic d’acord amb els comunicadors, majoria homes. No cal combregar amb la seva ideologia per escoltar-los. Com va dir Jorge Javier Vázquez: ell escolta Jiménez Losantos, i no passa absolutament res. Escoltar no és adherir-se. Entendre no és compartir.
Una cosa és prestar atenció. Una altra és creure’s el missatge i sumar-se, obedient, a la secta del missatger.
Prenguem com a exemple Juan Soto Ivars. Cadascú és lliure d’opinar sobre el què. Però el com les diu —amb brillantor, documentació i una dosi saludable de desvergonyiment— mereix un reconeixement que sovint se li escatima. Ser descarat, quan es fa amb intel·ligència, és un talent. I sí, és un pensador lliure. Tant com vostè o jo.
Estalvieu-vos el sermó sobre el respecte convertit en una copla de tòpics. Les persones són respectables. Les opinions, no necessàriament.
Per exemple, aquí tenim la coincidència funesta: l’ablació del clítoris no és respectable. Ni pels qui la practiquen, ni per la seva ignorància i fet delictiu que reclamen com a cultural, ni pels qui la permeten.
Ja n’hi ha prou d’aquesta mania de dividir les persones en termes polítics com si fossin peces d’un tauler de joc: dreta, esquerra, blanc o negre. Criminalitzant solament a uns, quan tots dos bàndols guarden cadàvers a l’armari fidedigne de la història per molt manipulada que sigui segons qui l’explica. Aquesta reducció de la complexitat a una suposada bipolaritat no només empobreix el debat: també banalitza un trastorn mental greu. La bipolaritat no és una metàfora ni una ocurrència dialèctica. És una realitat dura per a qui la viu. Utilitzar-la per descriure comportaments polítics o canvis d’opinió és injust, estigmatitzant i ofensiu.
No citaré les meves fonts. Però sí que afirmaré que hi ha idees que fan pensar, somriure i indignar-se alhora. I això és bo.
Tot rau en el criteri. En saber distingir entre l’error i l’encert. Però mai en ser dòcil davant la veu d’una suposada autoritat.
Pensar no és un luxe ni una extravagància. És una necessitat urgent. I, potser, el nostre últim acte de llibertat.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
