Quan tenia uns quatre anys, vivia en una casa de dues plantes al carrer Bolívia, a Sant Martí, Barcelona. Compartia el pis de dues habitacions, petits menjador, cuina i lavabo sense dutxa, amb la meva àvia, la meva tia i els meus pares, que estaven estalviant per comprar un pis a la Cooperativa Montseny. Això no tindria res d’extraordinari, era la realitat d’una família obrera unint forces i ajudant-se mútuament.
El que sí que era singular és que al terrat de la casa, en un habitacle d’una sola peça, que més aviat semblava un galliner adossat, hi vivia una família de quatre persones. El pare, el marit de l’Encarna, anava a la feina en bicicleta. No els vaig veure deixar de somriure mai, i a la meva família tampoc. Humils, però feliços, tot el carrer de banda a banda amb bons veïns qui compartien coques de revetlles amb un esperit que no he tornat a trobar enlloc.
En un parell d'anys, ens vam mudar a una altra zona igualment obrera, a la Cooperativa. Eren blocs nous, enganxats a la Perona, aquell nucli de barraquisme que, a més d’amagar els delinqüents més buscats de la ciutat, albergava famílies que també desitjaven abandonar aquest estat de desemparament tant social com urbanístic.
Així que vaig créixer jugant amb altra canalla, sempre en alerta per la baixada dels nens i adolescents delinqüents des del Pont del Treball (ara anomenat digne). Arrambaven amb tot: bicicletes, caçadores, rellotges barats, medalletes de la comunió i fins i tot les carteres per anar a l’escola.
La família que vivia al terrat també es va mudar, a un pis decent amb balcó i flors, davant de Cap d’Atenció Primària de Sant Martí. Molts barraquistes van aconseguir el seu habitatge i un futur digne en aquell barri.
No obstant això, Sant Martí, que era un barri humil i diàfan llavors, avui perilla. Està envoltat de persones sense llar, més aviat violentes, i una immigració no integrada que rebusca a les escombraries, si no fos pels esforços dels serveis municipals i els berenars de les festes multiculturals.
Ara, cinquanta anys després, resulta que hi ha persones que no poden pagar un lloguer d’un estudi o apartament de quaranta metres, com l’únic espai sense habitacions, que va ser la llar de l’Encarna, el seu marit i els seus dos fills. Tenir un habitatge allà és un luxe situat entre la decadència urbana, la que prové de la transformació per les Olimpíades.
És important no oblidar la nostra consciència de classe, no per deixar de somiar, ni per ser i tenir més que altres, sinó per continuar treballant i lluitant perquè tots tinguin el seu espai: uns sense robar, ni altres sent ocupes, ocupats o pobres.
Permetre que uns destrossin la vida dels altres, des de la barrera segura de la gestió municipal, ens ha portat a aquest present. Un present alimentat per les fantasies d’una alcaldessa com Ada Colau, qui, sorgint del moviment de defensa de les famílies sense habitatge decent, va deixar una ciutat més insegura, bruta, immisericorde i egoista.
Compte amb el que somiem, amb el que votem. Pot convertir-se en un malson que heretaran els seus fills i nets. Ells corren el perill de no aspirar ni tan sols a aquells somnis que van realitzar les nostres famílies amb les braves conviccions morals dels anys seixanta.
A dalt, vista de la Perona. Foto: Barcelonarutas.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
