Aquesta és la gran pregunta nacional. I no, no és qüestió de colors polítics; aquí ja tothom combina els tons amb la mateixa facilitat que un dissenyador de Passarel·la Cibeles, sense perdre la vergonya.
El que passa és que, després de les declaracions penooooses, dignes d’antologia, de la Yolanda Díaz amb l’Alsina, i de la Maria Jesús Montero posant la mà a la barbacoa com un faquir institucional… una es llança al paranormal amb la inspiració de l’Iker Jiménez, (que no per anormals), i directament munta una sessió d’espiritisme. Perquè sí, proposo invocar l’esperit de Contundència (molta repetició i amenaça, però poca acció), a veure si per fi es digna a manifestar-se amb aquella claredat que, pel que sembla, ni és aquí… ni se l’espera.
I no, no soc tan desmanyotada com per barrejar les ovelles negres i les blanques socialistes d’aquest vodevil. Però siguem honestos: el que ha fet aquest partit és una classe magistral en ramaderia política. Han aconseguit barrejar-ho tot: ideals, sigles, coherència… I de pas, ressuscitar la Susana Díaz, que de gran perdedora ha passat a musa de tertúlies televisives, reinventada i preparada per repartir lliçons. Està també el García Page, el “díscol divergent”, que aviat serà elevat a la categoria d’heroi de la resistència… en mig d’una èpica Tomatina de Bunyol, però en versió de roses podrides, aquella que, curiosament, sempre apareix quan la tempesta ja ha passat i els micròfons estan encesos.
Ja que parlem de moralitats, hipocresies i genealogies… Qui som nosaltres per jutjar les dones que es prostitueixen amb polítics? Al cap i a la fi, qui pot tirar la primera pedra si mai s’ha prostituït —laboralment o moralment— per alimentar els fills? Tot i que sigui en temps més recents que la dictadura franquista, que aquí tothom té memòria històrica molt selectiva.
És clar, sempre arriba la dona del Cèsar, que no només ha de ser decent, sinó semblar-ho… Doncs bé, parlem de Begoña, la mà que manipula la mandíbula seductora del president. Perquè, què és el president sinó un ninot de ventríloc, capaç de detenir la vida del país davant qualsevol atac a la seva dona i que, per si no n’hi hagués prou, s’ha cregut posseïdor de la veritat absoluta?
Ara bé, Begoña ha de pagar pels negocis sospitosos i tèrbols del seu pare? Segons alguns, sí. Segons altres, això és cosa d’èpoques molt fàcils d’oblidar. Compte, que la Bíblia ho diu ben clar: els pecats dels pares arriben fins a la tercera i quarta generació (Èxode 34:7, Deuteronomi 5:9). Tot i que, la misericòrdia divina s’estén fins a mil generacions. I tant que, penso, la misericòrdia ha de ser per a les prostitutes… i l’escarn per als puters i per a qui es munta la vida a cop de cognom, favors i societats amb menys transparència que una bola de discoteca.
Begoña, siguem sincers, ni en els seus somnis més ambiciosos hauria imaginat veure’s en aquesta posició. Tan ben col·locada, tan blindada, tan per sobre d’aquell món real on una dona de veritat —d’aquelles que es prostitueixen, literalment o al mercat laboral— es paga la carrera universitària. Dones que, després d’estudiar, si no tenen sort, acaben sent dignes cambreres. El meu respecte absolut per a elles. Les altres… bé, ja tenen qui els escriu els discursos i els edita el perfil de LinkedIn.
Encara que el ventríloc no vulgui deixar la seva cadira, aquella cadira que s’ha guanyat a pols recorrent les carreteres, envoltat d’aquells que van ser totes les seves mans dretes… i que ara, casualment, són fets pudor, imputats, encausats o, directament, material reciclable per a la trituradora mediàtica.
És tan lamentable el nivell, que per saber alguna cosa —sense fer-nos un embolic— hem de recórrer a youtubers, no a periodistes. Seure amb les crispetes, almenys per riure, a veure qui la diu més grossa. Perquè entre la política i l’espectacle, ja gairebé no hi ha diferència… llevat que les paguem nosaltres.
Un consell, senyor president: si vol continuar interpretant el paper amb una mica de credibilitat, canviï de maquilladora. A TikTok hi ha tutorials fabulosos… i, cregui’m, almenys se li esquerdarà abans el maquillatge que el discurs. Perquè aquí, entre titelles i pantomimes, l’únic que es desgasta és la paciència del ciutadà.
Així que, segueixi vostè allà, agafat a aquella cadira, per salvar Espanya fent-la trossos pactats mentre es desmunta la fira. Quan la cortina de l’escàndol baixi, carregada amb la manca d’arguments propis d’un late night show, només quedarà un silenci incòmode, que és el que deixa la veritat nua.
I aleshores, Tundencia podrà reaparèixer… o desaparèixer per sempre, amb l’honestedat que mai no va tenir.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
