De debò necessitem ressuscitar els ídols per entretenir-nos?
Entenc, de veritat, que existeixi aquesta admiració gairebé religiosa cap a les grans figures de la música. Però siguem sincers: és realment necessari convertir la vida (i la mort) dels artistes en un espectacle lucratiu d’estiu?
Perquè sembla que, si no hi ha un imitador —sovint, sent generosos, justet— de l’Amy Winehouse, Michael Jackson, Raffaella Carrà, Tina Turner o Elvis Presley, el públic no se sent complet. Res com posar-se una perruca, un vestit brillant i un parell de gestos mal apresos perquè la caixa registradora comenci a sonar.
I mentrestant, una es pregunta:
Els hereus i familiars hi tenen alguna opinió o ja han decidit que és més pràctic mirar cap a una altra banda mentre compten bitllets? O és que directament no tenen veu?
No hi ha cap llei, reglament o paperet oficial que digui: “Escoltin, potser això no és gaire decorós”?
És clar, aquí m’emociona aquella lluita acèrrima amb la SGAE, i el seu entusiasme incansable per cobrar-nos absolutament tot. Recordeu aquell entranyable impost per utilitzar CDs verges, no fos cas que volguéssim gravar la llista de la compra o les fotos de la pròpia boda sense pagar drets?
I què passa amb el més sagrat: el nom, la imatge, la carrera musical d’una persona? Això també es tarifaria amb un parell de formularis i un segell?
Avui dia, pujar a un creuer de baix cost —per molt que el senyor Santiago Castellà, president del Port de Tarragona, fantasiegi amb la idea de rebre turistes de “nivell adquisitiu alt”, tenint en compte que al vaixell hi ha de tot menys pedres romanes i tapes del Serrallo—, prendre un cafè a l’hotel de Salou (el que continua amb quatre estrelles, quasi més regalades que guanyades, especialment pel que fa a la qualitat dels serveis artístics; de fet, les deu gràcies als quatre focus que té dalt de l’escenari precari i encara sense vestidors a prop) o donar una ullada a la cartellera de les festes majors s’assembla perillosament a visitar una fira de The Walking Dead. Només que aquí, en lloc de zombis, tenim imitadors esforçats (i no sempre reeixits) que pretenen ressuscitar artistes que mereixien una mica més de respecte.
I, en aquest cas, em sembla molt justificat que Pedro Almodóvar no concedeixi permís perquè, després de la seva mort, es faci negoci alegrement amb la seva vida i la seva obra. Només faltaria.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
