Avui, l’Església apostàtica commemora Sant Canijo, patró dels arbres escarransits i de la vegetació maltractada. És un sant de culte eminentment salouenc, venerat especialment al carrer Arquitecte Ubach, el nou temple dels arbres raquítics, que malden per fer ombra davamt d’un sol que cau de bat a bat.
Segons la llegenda, Sant Canijo era un alcalde a qui li vingué la dèria de talar arbres per plantar-ne els que a ell li agradaven. Un bon dia es va declarar defensor dels refugis climàtics i des d’aleshores, amb la destral en mà, es passeja per la ciutat a veure quina de grossa pot fer.
Va començar les seves malifetes al carrer de Tarragona, però ràpidament va comprovar que hi havia més espais on esmolar l’aixa. Com ara el bosc del Quec, on es va carregar una pineda per plantar vinyes municipals, una iniciativa que els experts han descrit com una barreja entre enoturisme imposat i jardineria distòpica.
No en va tenir prou, i poc després es va posar entre cella i cella el carrer Arquitecte Ubach, on va substituir els arbres existents per d’altres que regava gota a gota… cada quinze dies. “És que hi ha sequera”, es va justificar.
Els feligresos de Sant Canijo el veneren cada cop que surten a caminar a ple sol i veuen els imbornals buits o amb espècies raquítiques, gairebé esquelètiques i sense fulles. Això sí, mai no falten els seus discursos sobre la protecció d’una natura cada cop més inexistent.
