L’amor que vam donar i crèiem perdut pot aparèixer quan no l’esperem. És un bàlsam gratificant, una llum genial que, per un moment, sembla compensar-ho tot. Però aquesta compensació és fugaç; dura un instant, no una vida.
La màxima popular resa: No esperis res de ningú. Aquesta frase, no obstant això, és incompleta. Hauríem d’afegir-li una excepció: no esperis res pitjor i immerescut de la persona a qui vas estimar, vas consolar o vas ajudar incondicionalment.
La passivitat de l’espera, al meu entendre, és un error. En lloc d’abandonar-nos a la mercè de l’esperança, hem d’accionar per nosaltres mateixes.
És en els moments de major solitud quan la ment es torna més lúcida. És llavors quan podem plantejar-nos una veritat incòmoda, aquesta mateixa que segurament evadeixen els qui ignoren els nostres sentiments i van oblidar la nostra presència: “Ella em va donar afecte, em va donar suport i fins i tot em va oferir solucions que el meu propi dolor o confusió m’impedien veure”.
La resposta dels qui s’allunyen sol ser un mecanisme de defensa disfressat de lògica:
“Ella no em necessita”: una autojustificació per no intervenir.
“Ella no s’avergonyeix de la seva vulnerabilitat, jo sí”: un rebuig projectat sobre el dolor aliè. La reacció fàcil és l’evasió, l’“anima’t, que ja passarà”, convençuts que, com sempre, ho arreglarem pel nostre compte.
Escriure i parlar des de l’alegria és un acte contagiós per a l’ànim aliè, però fer-lo des de l’observació real i la sinceritat profunda és un exercici d’intel·ligència molt poc valorat. Aquest tipus d’honestedat es topa sovint amb la por a la intensitat.
Qui no es conforma amb converses trivials i aprofundeix en l’ànima sense embuts, mostrant la seva sense el filtre de la divinitat quotidiana, qui s’obre en les seves converses privades és castigat amb frases evasives i buides: “Tu ets el teu pitjor enemic” o “Que rància ets!”.
Aquestes frases són el símptoma clar d’una incapacitat per a connectar en aquest nivell emocional.
Ningú és el seu pitjor enemic per elecció; ningú desitja rebolcar-se en el fang, i no sortir de la porqueria existencial. I ningú és ranci pel simple fet de no voler canviar els seus valors o la seva mentalitat per agradar a uns altres.
Compte, perquè aquest rebuig pot ser la dada reveladora del final d’una relació ferida que mai es va basar en el fonamental: l’acceptació mútua i l’adaptació sincera.
Ho veig, ho llegeixo, ho visc diàriament en infinitat de situacions. És una lliçó simple, però vital: en una relació, si solament serveixes tu, és que l’altre és el teu amo. A aquesta dinàmica li falta una r per a ser sana; li falta ser autèntica.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
