Em trobo a la perruqueria, aquesta intensa xarxa social per antonomàsia, on l’obligada intimitat genera confessions que no es poden ignorar. El comentari d’una senyora, en particular, m’ha servit un trago amarg amb una rodanxa de llimona.
Explica, amb una crítica impecable, que la seva filla ha desertat de l’estudi del ballet per un “cansament emocional” —una malaltia que, a la meva manera de veure, resulta totalment injustificable en aquest context. El motiu de la fugida no és altre que la sentència inapel·lable de la seva professora: en preparar la coreografia, la nena és “massa alta i no sap on posar-la en el conjunt”. Això dit davant de les companyes és, a més a més, lleig.
Aquesta frase, que creia enterrada sota dècades de progrés, m’ha ressonat amb una punxada que travessa ni més ni menys que cinquanta anys de la meva vida. Sembla que, tot i haver transitat dels cànons estètics estrictes a la tan aclamada “normalització del cos”, certs prejudicis es mantenen a través de conductes inadequades, tan persistents.
La meva conclusió, dictada per l’experiència pròpia, i expressada en un to per sobre del soroll de l’assecador dels cabells és contundent: ser “massa alta” mai no és una causa lícita per a la discriminació en un centre educatiu. Si no es respecta l’alumne, difícilment l’ensenyant pot considerar-se respectable.
La poca qualitat pedagògica d’aquesta professora, per molts diplomes de concursos estèrils que exhibeixi, moderna hereva d’una mala pràctica vetusta, mereix ser desgranada punt per punt:
-La càrrega de l’autoritat: la figura d’autoritat té una influència externa que pot realçar o, sense cerimònies, destruir una vocació i, per tant, una carrera. Això és vàlid sense importar l’alçada o el volum del cos en qüestió. És un professor digne de tal nom si la seva primera eina és el descart?
-La covardia de la uniformitat: una diferència física és, la major part de les vegades, un llenç en blanc fàcilment adaptable amb creativitat. És l’oportunitat de crear una personalitat o un talent que destaqui, no un problema de logística coreogràfica.
-El llegat oblidat de les cames llargues: el suposat desavantatge d’encaixar per alçada a l’escenari ha estat, històricament, el gran avantatge en els espectacles comercials. Brindem per Miss Bluebell, qui amb brillantor va donar a les ballarines de ballet que sobrepassaven la talla de “menudes” una carrera beneficiosa a tot el món, fos pel seu mèrit o per la intel·ligent imitació d’altres productors avesats.
- La pregunta irònica: en última instància, és imperatiu qüestionar-se si alumnes —com la filla de la senyora de la perruqueria, les meves companyes de fatigues i jo mateixa—, hem estat, en realitat, massa altes per a ments baixes?
És cert que l’espectacle comercial —i aquí incloc els concerts i videoclips— encara es regeix per algunes normes d’imatge. Una cosa és el hobby i el pop que busquen inclusió universal, i una altra la indústria del glamour a l’estil de The Radio City Rockettes on les cames llargues i les figures atlètiques sempre jugaran amb avantatge; això és un fet, per molt que es normalitzi la resta. L’artista ha de trobar el seu lloc de realització, independentment del físic.
Però quan es tracta de nens i adolescents que practiquen per hobby, aquesta relació educativa està profundament equivocada.
La revelació de la perruqueria és clara: aquesta és l’herència d’una mala professora de fa cinquanta anys, encarnada en una de les seves exalumnes predilectes que avui, sent ensenyant i gens barata, sembla no haver après que l’estètica del conjunt coreogràfic mai no ha de ser superior a l’estètica moral, que en aquest cas es basa en estupideses que no tenen res a veure amb l’art, i molt amb la mediocritat. Ja ho sabeu, n’hi ha que en la seva incapacitat es veuen en la necessitat de retallar els altres.
Un consell (gratuït) per a les vocacions elevades.
Als joves i els seus pares: no confonguin l’exigència de l’art amb la limitació imposada per la miopia. El talent, la passió i, sí, fins i tot l’alçada, mereixen una plataforma més gran que la que pugui oferir-los una ment petita. Busquin un mestre orientador i no un capatàs del centímetre. Cyd Charisse i Ann Miller també eren “massa altes” en comparació amb les seves companyes i no els va anar gens malament.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
