Com a bon fill de miner de la conca del Caudal, vaig créixer escoltant Víctor Manuel. Hi ha una cançó seva de l’any 1976 titulada ¡Ay, qué risa! Tot i que va ser una crítica a la política heretada de la dictadura de Paco La Culona, no sé per què se m’antulla apropiada per a aquests moments de distopia orwel·liana.
Quan em van agitant la democràcia a la cara, intentant salvar-me de les urpes de la ignorància, les proclames buides, els eslògans fets forma i emocions, amb l’única intenció d’administrar la seva dosi regular de por, llavors sento a les meves entranyes aquest foc que m’ha consumit des que tinc ús de raó.
Comparteixo un parell d’exemples d’aquesta meravellosa democràcia forjada en Soló, la Revolució Francesa i la República Americana. Hi ha molts més casos, però només avanço dos.
El coronel Jacques Baud, retirat de les forces armades de Suïssa, analista polític i exmembre dels serveis d’intel·ligència de l’OTAN, sancionat perquè la seva narrativa de les causes de la guerra d’Ucraïna no està alineada amb el discurs oficial, i únic possible, d’aquesta meravellosa i democràtica institució que és la UE. Li han congelat els actius, no té accés als seus béns i té prohibida la circulació dins de la UE.
L'altre exemple és més sagnant si fos possible. En aquest cas, l’ens sancionador no és cap altre que aquest far de la democràcia, l’exportació més gran del qual és la mort en tots els seus formats possibles. No sé en què estava pensant el francès aquell quan els va regalar l’estàtua aquella tan ben parida. En aquest cas, la receptora de l’afecte sancionador de semblant lluminària de la llibertat no és cap altra que Francesca Albanese, Relatora Especial de l’ONU per als territoris ocupats d’aquell país, que no pot ser anomenat, no fos cas que fos acusat d’obrir la porta de certs forns que hi havia a la campinya polonesa. A la senyora li han congelat els actius, no pot fer servir les seves targetes, ja sabeu, el sistema SWIFT, i a més no pot entrar al país dels menja-burgers. I tot per explicar la veritat.
Aquesta és la democràcia que ens venen a porcions. Jo, al final, em quedo amb aquella frase de José Antonio: el que em nega és el meu enemic.
Ara que cadascú pensi el que vulgui, que com diu la cançó del guaje em passo les seves millors intencions per l’entrecuix, just al costat de les qüestions. Ea!
Una col·laboració d’Hispania Posterior.
