Es recorden d’aquell intent d’acudit? Aquell on uns individus posaven una persona davant d’unes llums potents i li preguntaven què sabia. L’home responia que no sabia res i li fotien un clatellot. En el seu acte de supervivència, recorria a l’altra resposta abans d’arribar a una cosa pitjor i explicava coses; llavors els interrogadors li tornaven a ventar: en sap massa.
Això, que ara resulta molt de tebeo a l’estil Mortadelo i Filemón, tan naïf, és la realitat de moltes persones que estan en un estat laboral desolador i sense perspectives. O no en saben prou (manca d’experiència) o en saben massa per accedir a un lloc inferior que els reclutadors creuen que ocasionarà, en un futur, un problema. Doncs és sabut que “treballar del que sigui” no compensa ni emocionalment ni econòmica i, sovint, és una davallada en l’esglaó de l’autoestima i de la subsistència. És la paradoxa del clatellot: això que tu —sí, tu, que em llegeixes— no arribes o et passes en aquesta cosa tan pràctica, impersonal i tècnica anomenada perfil. Aleshores, resulta que a més de saber fer la teva feina, t’has de formar en psicologia per a ineptes per tal de no despertar les seves suspicàcies. En ser invisible, perquè si ets notori, molestes; i en ruc, perquè la teva intel·ligència sobrepassa la mitjana.
Conec casos i també les conseqüències d’un mal pas intel·ligent, d’una opinió encertada i d’un buit social per no adaptar-se al munt d’assalariats que veuen perillar el seu lloc amb qualsevol nova adquisició en recursos humans. Així, és molt difícil treballar sense complicacions i poder exclamar allò tan espanyol de: “Jo faig les meves hores i no vull saber res”.
Així no hi ha promoció que valgui, ja que qualsevol ascens, en el cas d’una dona, significa ser una trepa i, si és un home, un endollat.
Molt difícil no formar part de l’estafa piramidal de cada dia i, pitjor encara, mantenir el legítim orgull professional per sobre de la submissió i el silenci.
Ànims, que no se solucionarà, però almenys sabem què passa. No ets tu, no és culpa teva. És el sistema. Un altre clatellot pel camí, no al cel guanyat a la terra… sinó a la jubilació que mai compensarà haver viscut per treballar i no treballar per viure. Doncs a ningú li importa què vas fer ni com ni qui vas ser, sinó què pots aportar sense aixecar els recels comuns ni remoure consciències poc solidàries. Això és perquè, quan el talent entra per la porta, la mediocritat surt per la finestra.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
