En un país que confon l’avantguarda amb un pollastre desplomat davant d’una càmera, el nom de Ricard Reguant cou. Cou perquè té ofici, perquè té memòria i perquè ha comès el pecat imperdonable en la nostra escena: el treball dur, l’exploració de la fórmula més adequada i l’èxit sense permís de l’establishment.
Reguant és molt més que un director de teatre, televisió i cine. És un pioner del teatre musical a Catalunya, sense entrar en comparacions amb altres col·legues d’èpoques properes. Malgrat tot, el seu nom ha deixat de sonar en el panorama espanyol i, com tot profeta a la seva terra, compta amb un reconeixement que va molt més enllà de la nostra petita frontera escènica —per no dir intel·lectual—.
Vaig tenir la sort de ser convidada a alguns dels seus assajos i obres als anys noranta; avui, aquesta proximitat física ha estat suplantada per les xarxes socials. En un moment puntual, vaig ser crítica amb un parell de les seves obres, però allò acusava la curtesa de mires de certs productors o mercaders de l’entreteniment sense sensibilitat artística que ni tan sols eren dramaturgs, i no la falta de perspectiva de l’autor.
Reguant ha estrenat peces originals i importades, aconseguint una cosa que pocs tenen: el reconeixement i l’afecte dels actors. Aquests mateixos actors que, en termes de crítica i competitivitat, a vegades són com els ballarins amb els coreògrafs: creuen que ells, els qui no s’arrisquen, ho farien millor. O, per dir-ho suau, d’una altra manera.
Ha donat moltes oportunitats a talents que ha portat a la cartellera. A mi també em va obrir una porta amb aquesta generositat de qui no tem la competència —perquè no ho he estat mai—; un gest de company sense factura posterior, encara que mai hàgim treballat plegats. Recordo aquelles converses al Cafè Leonés, en plena avinguda del Paral·lel. Allà, entre cafès i anècdotes, la paraula va posar cadascú al seu lloc, sense necessitat de confrontacions ni hipocresies.
Però no vinc a parlar només del seu èxit en els escenaris internacionals, sinó d’una obra literària completa que recull la seva devoció i una acurada documentació sobre els musicals. Un compendi excel·lent, segons admiradors i col·legues.
Recordo el dia en què un parell d’artistes dedicats a aquesta performance tan intangible es van revoltar contra mi amb una barreja de catalanitat postmoderna i despectiva quan vaig elogiar el talent de Reguant per seleccionar cares noves i donar-los la seva primera oportunitat en una cartellera. M’ho rebatia algú el sentit estètic del qual consistia a aplaudir un artista que posava un pollastre de supermercat davant la càmera i li enganxava plomes.
Un acte de resurrecció sense cap sentit que em va semblar tan repulsiu com desmerèixer qui suma i no resta. Menysprear l’enorme font d’experiència de Reguant és no entendre la seva passió escènica. És un guerrer que ha sabut entomar les traïcions i punyalades per l’esquena amb la dignitat de qui les pot rebatre amb els fets que la Història mai li podrà negar.
La seva enciclopèdia del musical és una obra que als Estats Units o a Anglaterra seria el cànon acadèmic per excel·lència; un màster de lectura obligada a les universitats on l’art dramàtic és una disciplina sagrada. La seva figura ocuparia el lloc necessari en aquesta cultura col·lectiva que preserva els seus talents amb el respecte que es mereixen.
Reguant és l’exemple clar de com Catalunya i Espanya tracten tot aquell que s’atreveix a trencar el cordó sanitari del gruix, del munt i de la falta d’iniciativa. Jo, com a persona que estima l’escenari —que no tots els estils— i que encara s’emociona visiblement, fins i tot amb llàgrimes, davant la feina ben feta, em poso en mode altaveu per donar suport a aquesta fita en la seva carrera.
Desitjo que la seva autoria no sigui només una anècdota per als coneguts, sinó una realitat digna d’estudi i d’aplaudiment. L’obra, de quatre volums, Historia del Musical Around the World, no és barata; l’art autèntic no ho és mai.
A hores d’ara, només em mou aquesta justícia poètica que amb l’edat no s’estova, només s’assenta. És obvi que Reguant ha sumat i, com a tal, mereix el reconeixement d’un sector que sovint s’oblida dels qui van deixar empremta, per després desfer-se en homenatges quan l’artista ja no hi és per gaudir-ne.
Seria un error garrafal que les institucions del nostre Patrimoni Cultural no guardessin sota bon record aquest llegat, de la mateixa manera que el llibre del periodista i crític teatral Marcos Muñoz, Broadwayrriors, publicat fa uns anys. És la mostra que el Broadway de Nova York no només viu de franquícies a Madrid; comptem amb autors de pes que sí que ens podem permetre.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
