S’apropa el 8 de març i torna el guió de sempre: el frenesí del violeta, les batucades i aquelles abraçades i somriures d’Irene Montero de bracet a la primera fila. La farsa que ens va portar el preludi de Covid: El Musical; aquell que, el març del 2020, va destrossar famílies i llocs de treball mentre el món s’aturava.
Davant d’aquesta posada en escena institucional, molt de fem coses i donem visibilitat per comptar cossos en l’estadística, hi som les altres. Les que no necessitem pancartes per exercir la nostra llibertat. Aquí seguim: les que hem lluitat en silenci i sense estar protegides pels sindicats, barrejades però no agitades. Sota els lluentons, les pestanyes postisses i una experiència fins i tot bohèmia en temps d’inseguretat en tots els aspectes —tot això que alguns titllen de frívol—, batiem dones propietàries del nostre present com a canalitzadores del vostre futur. Parlo de les artistes: tant envejades com criticades. Les que mai hem demanat permís per fer la nostra santa voluntat sobre un escenari. I en tot l’altre.
Mentre unes celebren l’eslògan i se cenyeixen al postureig tant de reivindicació per al selfie, nosaltres hem executat l’estratègia, encara que sigui en xiuxiueigs de complicitat. Unint forces i trencant mites. Perquè mai va ser un camí de roses, però va ser el camí.
El dia de la dona treballadora no és una celebració; és un fet quotidià per sostenir la vida, des del paritori fins a la sepultura, en una humanitat que posa etiquetes i menysprea els qui se surten de la norma. Soc de les que pensen que els homes no tenen la culpa de tot, ni cal que tinguin un dia marcat al calendari per demostrar la seva vàlua.
Mentre hi hagi una dona assassinada i un servei d’alerta necessari per a les que estan en perill, no hi ha res a celebrar. Les dones treballadores són totes: la caixera, la netejadora, la científica, l’enginyera, la professora, la mare de família anul·lada per deure’s als seus, i la prostituta de luxe, fins i tot si la paga Ábalos.
Res mostra que estiguem avançant. Ni l’assetjament escolar a milers de nenes, ni la tracta, ni la humiliació econòmica i la manca de cultura bàsica. Sobre el suïcidi: un altre tabú, van ser apartades o desemparades. Resulten incòmodes quan expressen o se sap d’elles més del que la nostra vida digital prioritza i es pot permetre empassar.
No hi haurà justícia mentre es permeti l’ablació del clítoris. No hi ha avenç mentre el color rosa encara simbolitzi el pecat de la carn i el blau dels nens la divinitat religiosa. Ni mentre hi hagi violació de filles menors i dones que tenen por al carrer. I, per sobre de tot, no hi ha germandat quan el silenci de les dones encobreix les denúncies falses, l’assetjament i l’abús laboral.
Hem de despullar-nos de la fantasia de les manifestacions i de la política per dignificar el lloc que ens correspon.
Recorda, dona; la teva vida i els teus legítims desitjos: no és un somni, és un pla.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
