Passa abans que puguis opinar.
Un peu marca el pols. Una espatlla s’avança lleugerament. I de sobte ja hi ets dins. No has decidit ballar: el teu cos ja ho està fent. T’ha passat. En una botiga, al cotxe, en un casament que no era el teu. Sona alguna cosa i, sense demanar permís, s’instal·la. No és una cançó que hagis triat: és una que et tria a tu.
A mi em va passar en una botiga de moda a Antalya, Turquia. Llum blanca, penjadors mil·limètrics, aquella estètica que podria ser a Milà, Madrid o Dubai. I aleshores va sonar alguna cosa que semblava més eina que melodia: un sintetitzador abrasiu, gairebé mecànic, repetint un motiu com si algú hagués endollat una serra elèctrica al sistema de so. Vaig pensar: “Què és això?”.
Era Satisfaction de Benny Benassi. I en aquell instant vaig entendre que hi ha peces que no busquen agradar: busquen imposar-se. La compressió rítmica —aquell bombeig que fa que el so respiri al ritme del bombo— no apel·lava al gust, sinó al sistema nerviós. El meu cap analitzava; el meu peu ja havia decidit.
Ens agrada pensar que triem el que escoltem. Que tenim criteri. Que no ens deixem arrossegar pel que sona pertot arreu. Però hi ha cançons que no circulen: colonitzen. No convencen; activen.
Una cosa semblant va passar amb Toxic, de Britney Spears, aquella peça que va ser oferta a Janet Jackson abans de convertir-se en un dels engranatges més precisos del pop dels 2000. Aquell riff de cordes inspirat en sonoritats de Bollywood no demana permís: s’instal·la. És agut, insistent, gairebé biològic. No és casualitat. És arquitectura sonora.
Quan PSY va llançar Gangnam Style, molts van somriure amb condescendència. Però el fenomen no va ser cap accident. Sota el ball caricaturesc hi havia estructura: acumulació, explosió, repetició estratègica. La imatge va amplificar l’efecte, sí, però el ritme va fer la feina de fons. L’idioma va deixar d’importar perquè el patró ja parlava directament al cos.
Després va arribar Uptown Funk. Mark Ronson i Bruno Mars van triar una altra via: la nostàlgia afinada. Funk dels setanta reconstruït amb precisió digital. Síncopes que desplacen l’accent just el necessari per mantenir-nos alerta.
I aquí apareix el truc antic: l’hemiòlia.
Aquest lleu desplaçament de l’accent que altera la sensació del pols sense canviar realment la música. Allò que senties estable es reorganitza. El terra sembla moure’s tot just mig centímetre sota els peus. No ho analitzes. Ho corregeixes amb el cos.
Res d’això no és nou. Ja el 1957, Leonard Bernstein jugava amb aquesta mateixa il·lusió a Amèrica de West Side Story. Introduir una mínima inestabilitat i confiar que l’oient la resoldrà movent-se.
Potser l’interessant no és que aquestes cançons siguin populars. És que funcionen. Entenen una cosa elemental: l’ésser humà respon a la repetició, a l’expectativa, a la tensió i al seu alliberament. No importa l’edat. No importa l’idioma. Tant se val com de sofisticats ens creguem.
Vaig entrar en aquella botiga convençuda que estava curada de la tendència sonora global. En vaig sortir taral·lejant una serra elèctrica.
Una serra elèctrica que, per cert, l’últim anunci d’Aldi ha recuperat amb astúcia publicitària. I allà soc jo, anys després, reconeixent la fiblada al mig del menjador. Somric i ballo. Perquè la gaudeixo.
De vegades el criteri observa.
Però el cos —també el que ja ha superat la seixantena— vota quan reconeix una arquitectura perfecta.
I el ritme, gairebé sempre, governa.
Quina cançó se’t va ficar dins el cos?
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
