Segur que l’ha sentida. En un cafè, en una reunió de feina, en qualsevol conversa. Algú inclina lleugerament el cap i deixa anar, amb aparent naturalitat: “Quan tu vas, jo ja he tornat”.
Cadascú pot expressar-se com vulgui. Però no tot el que es diu és innocent. Perquè aquesta sentència breu no només descriu una experiència: estableix una posició. Ordena l’escena. Col·loca un a dalt i l’altre a baix. Tu comences; jo ja he superat aquesta etapa. Tu descobreixes; jo ja he après. I així, en poques paraules, es construeix una jerarquia. El problema no és la llibertat d’expressió. El problema és la convicció que hi subjau: la idea que haver passat abans per un lloc —real o simbòlic— atorga una superioritat sobre qui hi transita ara. Aquesta lògica resulta anacrònica. Pressuposa que tots recorrem el mateix camí i que fer-lo abans concedeix autoritat sobre els altres. Però la vida no és un itinerari únic ni una seqüència obligatòria. No tots anem al mateix lloc. I, sobretot, no tots volem anar allà on altres han estat.
Haver tornat no implica saber-ne més; implica, simplement, haver recorregut un tram. Ni l’edat ni l’experiència individual són una credencial automàtica per dictar la trajectòria vital aliena. L’experiència enriqueix quan es comparteix; empobreix quan s’utilitza com a esglaó.
Per això convé aturar-se un moment. Dir “jo ja he tornat” pot ser una frase massa trillada. Però també pot denotar una cosa menys noble: la necessitat de situar-se per damunt, encara que sigui uns centímetres simbòlics. I potser aquí rau el veritable matís.
La maduresa no consisteix a haver arribat abans, sinó a comprendre que cadascú camina cap a destins diferents, amb temps propis i mapes que no són intercanviables. Acceptar-ho no resta autoritat; la fa més digna.
Perquè, en el fons, no es tracta de qui ha tornat primer. Es tracta d’entendre que ningú no és la referència universal del viatge d’un altre. I aquest recordatori —més que una lliçó— és, potser, un “prou”. No hi ha connexió possible quan els destins no coincideixen. Perquè, sovint, tu no pots —ni vols— anar on jo desitjo arribar.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
