En una indústria musical que avui es conforma amb el “m’agrada” ràpid i l’algoritme de quinze segons, el cas de Bruno Mars i The Hooligans no és només música; és una bufetada de professionalitat.
Mentre aquí ens perdem sovint en el virtuosisme individual o en posades en escena que confonen la senzillesa amb la desgana, Mars posa sobre la taula el concepte de l’espectacle total.
Res no és fàcil ni arriba per art de màgia. Mars va tenir la sort de tenir un pare que li va donar un futur fins i tot en temps de precarietat extrema, quan dormia amb el seu germà en un cotxe. Aquest rerefons és el que forja el rigor. La seva visió brilla precisament en com s’adopta la coreografia: el conjunt respira en els seus espais, sense deixar res a la improvisació. No es tracta d’executar passos complicats, sinó moviments coherents. D’aquí que un tema com I just might sigui replicat per milers de persones en els seus vídeos domèstics; no és una moda passatgera, és una necessitat de connectar amb allò que realment mou.
.jpg)
Mars ha sabut absorbir el millor de l’old funk i del soul més pur per revalorar el que importa en un escenari. Tanmateix, al nostre país, aconseguir aquest moviment col·lectiu sembla una batalla perduda entre els egos i la falta de direcció, però sobretot per una alarmant carència de visió d'espectacle i de futur. Comptem amb músics excepcionals, però ens topem amb la por a la unificació. Molts confonen la caracterització professional amb una “disfressa barata”, sense entendre que coordinar una estètica fins que el gest sigui síncope no resta identitat a l’artista, l’eleva.
La facilitat amb què Mars integra els seus cors, o aquesta simbiosi perfecta amb Anderson .Paak i The Hooligans, demostra una genialitat poc corrent. És generositat artística: entendre que la brillantor del conjunt és el que projecta la vertadera qualitat. És respecte a l’espectador. Aconseguir que un equip humà es mogui com un sol organisme és un treball immens que ningú pot ignorar.
És per això que el segueixo, perquè un artista n’inspira un altre i cal tenir un pols de gust i criteri identificable per comprendre-ho. Si tingués 20 anys, preferiria ser cor de Bruno Mars que solista d’un projecte contemporani i indefinit, perquè sabria que estaria formant part d’allò extraordinari en el moment adequat.
La diferència es marca amb genialitat i aquí n’hi ha molta; per això es pot ser sexagenària i entendre que la música de Mars entra a la vena amb un llegat cultural que enfonsa les seves arrels en el millor de la música americana. I seguiré aquí per veure’l evolucionar i aplaudir la seva gosadia per molts impediments que la vida li hagi imposat, com que la pròpia Motown el rebutgés dient-li que no tenia això: futur.
El millor que li va poder passar a Mars és que Motown no el sabés entendre per poder ser ell mateix amb el seu èxit.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
