Vivim en l’era de la hiperconnexió tecnològica, atrapats entre pantalles i entorns urbans que ens aïllen del nostre origen natural. No obstant això, paradoxalment, mai hem estat tan obsessionats amb la figura animal. Des dels vídeos virals de mascotes a les quals atribuïm pensaments humans, fins a la subcultura furry i la comunitat therian, l’ésser humà busca desesperadament un pont cap a la salvatgia. Aquesta cerca no és una moda passatgera; és un retorn als nostres mites fundacionals i a les nostres arrels més profundes.
Per entendre el present, hem de mirar al passat. Des dels inicis de la civilització, els xamans de les tribus ancestrals ja practicaven aquesta fusió. A través de rituals, danses i màscares, el xaman adoptava la forma i l’esperit d’un animal tòtem per comprendre la vida des d’una altra perspectiva, adquirint la seva saviesa, velocitat o força per guiar la seva comunitat. Aquesta no era una simple representació, sinó una necessitat de diluir la barrera entre l’humà i la bèstia per sobreviure i prosperar.
La mitologia romana ens parla de Ròmul i Rem, alletats per la lloba Luperca. Ells no només van sobreviure gràcies a ella; van heretar la seva ferocitat i els seus instints, convertint-se en els fundadors d’un imperi basat en aquesta naturalesa híbrida. La ficció i l’art han explorat aquesta frontera constantment. El ballet El llac dels cignes, ja al segle XIX, ens proposa un amor indestructible entre els éssers humans i els animals, trencant la barrera de les espècies (us recomano l’excel·lent versió moderna de Matthew Bourne). Igualment, la mitologia grega ens recorda com el mateix Zeus es va presentar en forma de cigne davant Leda, simbolitzant la fusió divina i animal. En aquesta mateixa línia, Mowgli s’identifica com un llop, i Tarzan com un mico superior dins la seva estructura social.
Però aquesta identificació no viu només en la ficció. Figures reals com Dian Fossey van portar aquesta connexió a l’extrem científic i personal, convertint-se en veritables therians integrades amb goril·les. De la mateixa manera, Jane Goodall va revolucionar la primatologia gràcies al seu treball amb els ximpanzés, demostrant que fabriquen eines, tenen estructures socials complexes i experimenten emocions similars a les nostres. També Ric O’Barry, l’entrenador original dels dofins de la sèrie Flipper, exemplifica aquest pont; O’Barry no només va entrenar els animals, sinó que va desenvolupar una empatia tan profunda amb la seva ment que va acabar dedicant la seva vida a alliberar-los, reconeixent que el seu lloc era la llibertat de l'oceà.
El fenomen dels furries o la identificació therian és l’evolució moderna d’aquests mites fundacionals i ritus xamànics. És una resposta a un món que ens ha tornat massa artificials. En adoptar una fursona o en sentir una connexió espiritual profunda amb una espècie, no estem fugint de la nostra humanitat; no estimem o ens identifiquem amb un animal “en lloc de” ser humans, sinó “a més a més” de ser-ho.
D’alguna manera, els propietaris de gossos i gats som therians, i això no és cap frivolitat; és la manifestació més quotidiana del nostre talent per a connectar amb la part més instintiva, genuïna i natural que ens uneix. Al final, continuem sent aquells xamans posseïts, aquells nens criats per llops i aquells investigadors dedicats, buscant en el món animal el refugi i la identitat que la civilització moderna a vegades ens roba.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
