La precarització de l’artista no és només una falta de pressupost extern; és, com bé assenyala Esfera Pública, un hàbit moral internalitzat. Hem normalitzat treballar per visibilitat i acceptar pagaments per sota de la legalitat, diluint la frontera entre l’oci i la feina fins a fer-la invisible.
La trampa de la vocació
Hi ha una paradoxa generacional sagnant. Als anys setanta, el mur era el prejudici: “Això no és una feina”. Avui, el sistema és més sibil·lí: l’art s’ensenya com a excepció, mai com a ofici. Es naturalitza el voluntariat com uns ritus iniciàtics i s’etiqueta la precarietat com a vocació. Però hem de ser clars: és un model d’extracció que utilitza la il·lusió de l’artista com a combustible gratuït.
La pubertat professional perpètua
El derecho de piso (que es diu a l’Argentina) ha de ser una etapa, no un destí. No obstant això, el mercat actual pretén que professionals amb dècades d’experiència visquin en una pubertat laboral eterna. És vital distingir: la beneficència és un acte de gratitud voluntària; el mercat comercial és un negoci. La visibilitat no és el pagament, és la conseqüència d’una feina ben remunerada.
La subhasta a la baixa
Rere el teló, i des de fa anys, les xifres confirmen el col·lapse: musicals a Catalunya: 40 euros diaris per a ballarins que també canten, en dues funcions; musicals a Madrid: 1.200 euros mensuals per a actrius cover de papers protagonistes.
Mentre que en mercats com el Regne Unit o els EUA existeix equity (sindicats amb categories clares i unitat d’acció), aquí impera el silenci de la vergonya. Ningú comunica el seu salari per no admetre que està subvencionant l’espectacle de la seva pròpia butxaca.
El límit del menys
El cop final és el regateig constant: “Un altre m’ho fa per menys”. Aquest menys ha tocat fons. El resultat és un sector en burnout, una professió desmantellada i un relleu generacional expulsat abans de començar. Hem passat de l’amor a l’art a pagar per treballar. Si no defensem l’art com un ofici real, el sistema continuarà extraient talent fins a deixar-lo sec.
Carolina Figueras Pijuán, directora artística-coreògrafa i creativa. Autora del llibre Memorias de una corista.
